frente a la tarde de salitre y piedra
armada de navajas invisibles
una roja escritura indescifrable
escribes en mi piel y esas heridas
como un traje de llamas me recubren,
ardo sin consumirme, busco el agua
Octavio Paz, Piedra de Sol
Mentre caminava pel paisatge al.lucinant de Lanzarote em venien al cap trossets d’aquest poema d’Octavio Paz (que una volta sabia de memòria, ara només tinc bocins, versos solts, sense rimes ni ritmes) i alguns fragments del Neruda més mineral.
Jo volia escriure una entrada descrivint el paisatge i l’emoció de l’illa, explicant la història d’una nit de setembre del 1730 quan la terra es va obrir i van nàixer muntanyes de foc, i el foc va durar sis anys, o explicar la història de la gent que, per segles, ha fugit de l’illa cap a Amèrica (al capvespre pareix que es puga veure, Amèrica, on el sol s’amaga). M’hauria agradat explicar l’emoció de veure com la tenacitat de la gent ha aconseguit fer florir una terra morta i dessolada, com els camperols han arribat on la humitat impossible fa créixer el raïm, o descriure el cel infinit, la mar, el silenci, les pedres…
Però no tinc paraules, de veres, caldrien paraules de pedra i de foc que jo no tinc. Cap paisatge m’havia regalat el que Lanzarote dóna, quan marxes se’t queda com una nostàlgia de pell dolorosa i dolça alhora. Tornaré.
un caminar tranquilo de estrella o primavera sin premura, agua que con los párpados cerrados mana toda la noche profecías, unánime presencia en oleaje, ola tras ola hasta cubrirlo todo, verde soberanía sin ocaso como el deslumbramiento de las alas cuando se abren en mitad del cielo
Sempre he tingut a tocar de la mà Piedra de sol. Ara molt més, és clar. Per cert, us esperen a Malinalco i a Oaxaca. Quasi hauria de dir «us esperem».
hi he volgut anar i encara no n’he tingut l’oportunitat, veig que m’hi hauré de posar amb més força.
Després del sol ve l’aigua. No podem viure només d’un desig
Les Canàries també em van suposar un enlluernament que no m’esperava. Un es troba a Europa, a casa, però també a un altre lloc, lluny de tot arreu. I com he comentat sovint amb l’amic Samuel de Quilombo, chicharrero de pro, aquesta intuició americana la vaig trobar pertot i m’agrada que la notessis. A les illes occidentals, a més a més, amb una continuitat botànica i arquitectònica que s’afegeix a l’espiritual. Potser la propera toqui La Palma o La Gomera, no?
(Per cert, us sembla que formem una Internacional Insular, perquè em sembla que amb l’F. competiu amb nosaltres en una passió pel viatge illenc que mereixeria alguna mena de conceptualització i intercanvia d’informació.)
Jesús: Herralde, que independentment de l’opinió personal o empresarial que mereixi, tots sabem de quin tipus de catàleg pot vantar-se, deia que Monsiváis es trobava en el petit grup de quatre o cinc autors dels quals es sentia més orgullós d’editar. No és poca cosa, comptant les barbes que queden per darrera, oi?