Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

el camp

Jorge Semprún va dir una volta que si s’aconseguia construir l’Europa unida la capital hauria de ser Mauthausen, que era allà on el somni d’aquesta Europa havia tingut lloc per primera volta. Em va parèixer una idea excel·lent, clar, deia que era de l’antifeixisme europeu d’aquells dies terribles d’on calia traure la inspiració i les forces per crear una Europa decent.
Ho vaig recordar l’altre dia llegint un reportatge sobre el camp de Ribesaltes i vaig pensar que en aquella Europa decent de la que parlava Semprún, una seu del Ministeri de la Vergonya hauria d’estar a Ribesaltes, al camp que ha travessat el pitjor de la història d’Europa Occidental, o potser se’n podria fer un Museu de la Infàmia. No crec que hi haja cap altre lloc a Europa que haja sobreviscut en funcionament tants anys, on el pitjor del segle passat (i del que va d’aquest) ha trobat casa.
Un lloc gresol dels èxodes i de les exclusions que han marcat la història recent d’Europa, un museu del menyspreu i la persecució. El camp, amb un camp militar annexe, ocupa sis mil  hectàrees de plana batuda per la tramuntana gelada a l’hivern i pel sol a l’estiu, entre Ribesaltes i Salses.  
Els primers en arribar, al 39, van ser els republicans nostres, sobretot civils,  més de quinze mil persones que d’Argelès i de Saint Cyprien van ser portades a Ribesaltes. El mateix any 39 van arribar els jueus alemanys, que havien fugit a França i que van ser arrestats en massa a setembre. En els anys de Vichy, milers de jueus francesos i europeus, i de gitanos, van passar pel camp camí d’Auschwitz via Drancy. En acabar-se la guerra van arribar al camp col·laboracionistes i presoners de guerra alemanys, fins al 1948. Als anys 60s, la radicalització de la lluita per la independència a Algèria portà al camp presoners especials, algerins condemnats per terrorisme en la guerra d’independència.  A partir del 62 hi van arribar els harkis, els algerins que havien col·laborat amb França, en van passar per Ribesaltes fins a 35000 i les darreres famílies van abandonar el camp al 77. Al 1986 el camp es va convertir en un centre de permanència temporal per a sans-papiers que havien de ser expulsats, més de mil a l’any, fins el 2007 que el camp va ser tancat.
Quasi ininterrompudament per Ribesaltes han passat refugiats, xiquets, vençuts,  jueus, apàtrides, xiquets, nòmades, gitanos, traïdors, xiquets, enemics, moros i emigrants, des del 1939 fins 2007, seria difícil fer un resum més dolorós d’aquesta Europa.

Els xiquets morts de fred de la foto no sé si són fills de republicans, jueus, gitanos o algerins, tant se val. 

 



  1. Les famílies de dol per a tota la vida.
    La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
    que no li varen dir que el fill havia mort
    en el front de Terol: simplement li digueren
    “ha desaparegut”. I va passar la guerra
    esperant el seu fill. I va acabar la guerra
    i esperava el seu fill. I va parar la taula,
    li va posar també llençols nous en el llit,
    i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
    ¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
    Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
    els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
    i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
    Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
    Qui va a saber això! Les famílies de dol
    per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

    Vicent Andrés Estellés, “Crit i nit”, Llibre de meravelles.

    PS o PD o PCI: La qüestió dels harkis, que jo no sabia que també van acabar a Ribesaltes, ha estat molt debatuda a França darrerament, amb poca fortuna en la meua opinió. Un exemple n’és la pel·lícula Harkis.  Sobre això, em complau de qui té una idea clara de les implicacions morals de la guerra d’Algèria, inclòs el paper dels harkis. Jo no ho tinc gaire clar. Amb casos com el de Ribesaltes, tampoc no tinc gaire clar quanta foscor ha amagat el significant “République française”. El significant està molt clar; el significat, però, ho està força menys.

  2. Semprún és espanyolista i per tant pensa com un imperialista espanyolista afrancesat alemany.

    Res a veure amb l’èxode i l’exili català per acabar per ignorar i marginar la nació catalana.

  3. Com jo som un pèndlol de petites oscil·lacions resto amb la imatge del teu darrer paràgraf: xiquets, fills de refugiats, vençuts, apàtrides, gitanos, jueus, nòmades, traïdors, enemics, moros, emigrants… i veig les caretes i els plors i el moc i el fred i els polls i els genolls nafrats, i la mort.  Veig les caretes dels nins de Gaza  i record els passadissos que feien sota terra a Argelès del barracó dels homes al de les dones per veure’s amb sa mareta. És el terrorisme més gran i cruel malmenar la infantesa. Oscil·la el meu dolor i pren la força del vent i em cargola les cordes. Per cert als anònims fonamentalistes que els agrenin!

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent