This is the story of how we begin to remember
This is the powerful pulsing of love in the vein
Paul Simon, Under African Skies
“Què és blues? preguntava l’escriptor afro-americà Ralph Ellison. El blues és el que els negres tenen en lloc de la llibertat. Després d’haver sabut que Miriam Makeba havia mort, m’ha vingut al cap aquesta frase. Mama Àfrica ha estat el que, per molts anys, els sud africans han tingut al lloc de la llibertat: ha segut la seua veu.”
Així comença l’article que Roberto Saviano ha publicat hui a Repubblica.
I així acaba: “Miriam Makeba ha mort a Àfrica. No a l’Àfrica geogràfica sinó a aquella transportada ací per la seua gent i que s’ha barrejat amb aquesta terra a qui fa pocs mesos ha ensenyat la ràbia de la dignitat. I, espere, també la ràbia de la germanor“.
Les darreres frases de Saviano és refereixen a les manifestacions i les revoltes que van protagonitzar els africans a Castelvolturno després de la matança de set d’ells a mans de la camorra. La primera volta, que jo recorde, que algú es rebelava així contra la violència camorrista, la primera volta que es veia una reacció forta. Van ser els darrers desgraciats de la terra els que van donar aquesta lliçó de dignitat.
Gràcies, senyora. Gràcies per haver vingut a aquesta terra desgraciada a dur el vellut de la seua veu i la seua lliçó de resistència i bellesa.
La cançó que he triat és la meua preferida d’un disc que considere un dels millors que tinc en la meua col·lecció, Graceland, de Paul Simon.
Gràcies per fer-nos visibles les paraules escrites de’n Roberto Saviano i la cançó, que és també una de les que tinc en el meu arxiu.
guardaré l’escrit de Roberto Saviano i aquesta música dins del meu cor atropellat i mig enderrocs
anche per me graceland è un disco molto caro, da quando uscì mi è piaciuto sempre di più col tempo.
ciao