dol
La meva ambició, ara mateix, és de resoldre conflictes de la ‘reality’ amb rigor formal, amb la fórmula que calgui per fer productiu, útil, el furor creatiu; perquè la seva força (horça) no es perdi en salves. Per conduir, amb l’esforç que calgui tot allò que el viure produeix cap a la banda lluminosa: el domini de les paraules. Perquè l’expressió dels anhels, de la tristesa, de les esperances, dels batecs, del degotall que fa la lluna damunt el vernis de la fosca, de les il·lusions que si no tenim ens hem de fabricar o no tiraríem endavant … perquè l’expressió d’allò bell, d’allò trist, d’allò que hi ha, generi energia alliberadora i mostri el sentit de la vida i aplegui alegries per als qui estan més tristois, dolçors per als qui tot ho havien tastat aspre, oportunitats per als qui no n’han tingudes mai, i ganes de cantar i de ballar i de nedar a la mar, que és de tothom que hi confiï i a l’abast dels qui no tenen doblers. A la mar no fan pagar … Crec que el sentit de la vida de tothom és trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; és trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. Per a posar dol al món no cal tanta recerca ni tant d’esforç, ja ho sé que el dol ve sol. Trob que paga la pena produir coses més alegres. No ho penses, tu també?
Rellegint alguns dels comentaris que la Xesca em va regalar he trobat aquest fragment. Miraré de trobar el raconet, el plec on estotjar una alegria i de trobar l’alegria (res de plorim).
i, per tant, l’únic que puc fer és enviar una abraçada als que l’estimeu. Però el seu consell m’ha agradat molt i crec que tu, Marieta, ja l’estàs posant en pràctica. O sigui que endavant generant alegria i energia alliberadora.
Jo no era lector del blog de la cara Ics, no per cap motiu especial, sinó perquè no es dóna l’abast a tot a la vida. Però en els seus comentaris sempre t’hi sobtava alguna troballa, algun audaç gir lingüístic, alguna paraula que aprenies -jo els doblers, sense anar més lluny- i darrerament em semblava estrany no veure’ls per aquesta casa romana. Ara descobreixo que hi havia motius seriosos per la seva absència i, encara sense haver-la tractat, veient l’aflicció de qui us l’estimàveu, sento que m’he perdut alguna cosa bona i que faig tard per esmenar-ho.
Un petonàs Marieta: no se’n tenen tants, d’amics, i poques coses són més doloroses que perdre’ls.
L’ha trobat cap a la banda lluminosa. Una abraçada