Publicat el 30 de març de 2010
desert
Acabe de llegir al blog de Jesús que la Pasqua jueva que se celebrava aquesta nit passada commemora l’inici d’un viatge, l’inici de quaranta anys de travessada del desert…, no sé si seran quaranta anys, però amb els resultats catastròfics (i sorprenents) de les eleccions d’ahir aquest país meu té un llarg desert per travessar. Ja veurem en quines condicions arribem al final de la travessada.
Comparteix això:
Respon a Alexandre Cancel·la les respostes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de coses que passen per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Però lamentablement ja n’hauries d’estar acostumada.
T’envio mapa dels oasis.
Un altre ensenyament de la Pasqua és que, en acabant la travessada del desert, hom no va arribar a la terra promessa, per molt que puga fer-ho semblar un miratge.
Pot semblar un desastre, i probablement ho és des d’un punt de vista anímic i immediat. I no és que jo ho vulgui matisar dient que els resultats de les anteriors regionals eren excepcionals i que ja estava clar que no es repetirien, que,comptat i debatut el PdL ha perdut unes eleccions o que les regions del sud que ha perdut el PD ja estaven en mans de gent molt poc de fiar.
Sinó que allò que penso que ens hem de preguntar és si el model que representa avui el PD no està ja acabat i és hora de passar full. Si la socialdemocràcia europea no representa una aposta caduca, ultrapassada, incapaç de servir de contrapes de res.
Certament no podem seguir confiant en una socialdemocràcia que només serveix per posar miserables pedaços a la desfeta, que potser pot suposar una millor cara del sistema en qüestió d’alguns valors, però que certament no discuteix res realment important de la manera de manegar l’economia, que ha abraçat acríticament el programa general del neoliberalisme, que mai ha discutit els privilegis dels quals gaudeixen les rentes del capital, que s’ha lliurat sense escarafalls a privatitzar, a retallar drets dels treballadors, a aprimar l’estat del benestar, a consentir un enorme precariat laboral i salarial, a acceptar les desregulacions, a celebrar el mercantilisme i que, en definitiva, ha perdut qualsevol empenta per aportar respostes atrevides i fermes al discurs dominant que fins i tot els seus mitjans de comunicació, ben farcits dels seus acomodats mediòcrates, han sostingut sempre que s’ha gosat posar en dubte.
Pot entristir-nos que una porció molt notable del poble italià no enviï a fer la mà a un miserable com Berlusconi i la seva tropa o que s’arrengleri darrera de la xenofòbia leghista. I pot preocupar-nos que aquesta dolça derrota de la dreta serveixi per seguir amb la seva obra de demolició. Però realment no crec que pugui deixar-nos massa tocats que no hagi guanyat l’alternativa oficial del PD, perquè crec que amb ells tampoc guanyaven “els nostres”.