La cosa ja té nom, per ara en anglès, si algú s’anima a trobar una paraula en català, que ho diga. En anglès es diu discomgoogolation que seria una combinació entre discombobulate que vol dir confondre o frustrar i Google que vol dir Google.
Segons el doctor David Lewis quasi la meitat dels ciutadans britànics pateixen aquest disturbi. Els símptomes són: creixents nivells d’agitació i d’estrès, amb acceleració del ritme cardíac a nivells perillosos, i tot això ens passa quan no podem connectar-nos o la connexió s’interromp. Diu el doctor que amb la proliferació de la banda ampla hem entrat en la civilització de la resposta immediata i si no tenim accés a la galàxia d’informació que Internet ens ofereix a l’abast d’un clic, aleshores, ens ataca la discomgoogolation, que, més senzillament, seria la síndrome d’abstinència del Web.
Personalment no puc negar que em pose nervioseta quan la cosa no rutlla, quan la connexió és massa lenta o quan directament no funciona, però no crec que el meu ritme cardíac ni l’ansietat es tornen perillosos.
Potser seria el cas que comencem a considerar la cosa seriosament, podríem fundar una associació de xarxa-dependents (anònims), grups de suport mutu, teràpies de grup, no sé, potser cal començar amb un gest coratjós i hi estic disposada:
Bon dia, em dic Maria i sóc (una miqueta) xarxa-dependent.
Em dic F. i sóc (molt) discomgooglate.
Alguna idea de com es pot surtir d’això?
Hi ha moltes d’altres inconveniències relacionades amb l’ordinata i amb tot allò que va elèctric que tenen efectes nefastos sobre els meus sistemes nerviós i vascular. Em nec a fer-m’ho mirar perquè ja m’ho he mirat prou i massa i s’entén.
Tot va començar quan tenia quatre anys i era molt graciosa (els que em trobaven tan graciosa, ho diuen en un to que pareix que no se’n poden avenir, de la poca gràcia que em veuen ara). Cantava i ballava molt bé, i els feia les atraccions de franc. És per això que ara em tenen ràbia, ja no els faig cine. Un dia que era a casa meva, en Miquel Bauçà, que era un poeta que sempre em donava mals consells, em va dir, davant d’ells: “qui vol veure circ, que pac una entrada”.
Als quatre anys, una vegada varen llevar una taula sobre la qual s’hi despenjava (massa baixa) una làmpara (em nec a dir LA LÀMPADA DE LA PADET). Jo ballava flamenc amb les mans entorcillades banda amunt, com veia fer a la meva tia, una que va desbancar na Lola Flores. Fent això, amb un dit vaig tocar una punta metàl·lica de la làmpara i hi vaig quedar aferrada: i tothom que em venia a desferrar quedava afegit a aquella estranya serpetota que es contreia i s’amollava. Quin ensurt, fins que una veïna ens va tirar una cadira de fusta. La corrent aleshores era de 125. Al final, la mà que havia estat aferrada al llum estava plena de sang. Sempre ha estat un misteri això..
He estat 12 dies de manera volguda sense internet, mòbil i similars i he sobreviscut!.
sí, jo també sóc ( una miqueta ) xarxa-dependent. Em dic Roser, però cal dir, que aquesta ‘dependència’ per motius familiars de dependència física, m’ha servit de finestra oberta al món. De totes maneres, puc estar sense endollar l’ordinador, una temporadeta; això sí, la música sí que la tinc posada amb l’iTunes i l’amplificador …
Estic permanentment connectada i em va molt bé per no sentir-me massa aïllada. Als qui vivim lluny de casa, la xarxa, ens ajuda moltíssim; almenys a mi. Llegeixo, escric, espero, rebo, envio…
Ei Marieta! Xarxadependent ja em sembla una opció prou patronímica i que pugui funcionar, potser la millor d’entre les que diré, perquè no crec que siguem tan exoticitzants com els anglosaxons (el que no són pessetes, són punyetes!).
Mentre sigui per llegir blocs com el teu, visca la xarxadepèndencia, en aquest cas seria la subcategoria “blojeria”.
Al cap de quatre dies, la connexió wifi de la meua École romana ha aparegut, de sobte, de la mateixa manera misteriosa que no havia comparegut els darrers quatre dies. I sí, hi ha alguna cosa de misteri. De misteri eleusí, concretament, amb esta comunió diària (i que no ens falte!) que es connectar-se…