Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

dependència

La cosa ja té nom, per ara en anglès, si algú s’anima a trobar una paraula en català, que ho diga. En anglès es diu discomgoogolation que seria una combinació entre discombobulate que vol dir confondre o frustrar i Google que vol dir Google.
Segons el doctor David Lewis quasi la meitat dels ciutadans britànics pateixen aquest disturbi. Els símptomes són: creixents nivells d’agitació i d’estrès, amb acceleració del ritme cardíac a nivells perillosos, i tot això ens passa quan no podem connectar-nos o la connexió s’interromp. Diu el doctor que amb la proliferació de la banda ampla hem entrat en la civilització de la resposta immediata i si no tenim accés a la galàxia d’informació que Internet ens ofereix a l’abast d’un clic, aleshores, ens ataca la discomgoogolation, que, més senzillament, seria la síndrome d’abstinència del Web.
Personalment no puc negar que em pose nervioseta quan la cosa no rutlla, quan la connexió és massa lenta o quan directament no funciona, però no crec que el meu ritme cardíac ni l’ansietat es tornen perillosos.
Potser seria el cas que comencem a considerar la cosa seriosament, podríem fundar una associació de xarxa-dependents (anònims), grups de suport mutu, teràpies de grup, no sé, potser cal començar amb un gest coratjós i hi estic disposada:

Bon dia, em dic Maria i sóc (una miqueta) xarxa-dependent.

 



  1. Hi ha moltes d’altres inconveniències relacionades amb l’ordinata i amb tot allò que va elèctric que tenen efectes nefastos sobre els meus sistemes nerviós i vascular. Em nec a fer-m’ho mirar perquè ja m’ho he mirat prou i massa i s’entén.
    Tot va començar quan tenia quatre anys i era molt graciosa (els que em trobaven tan graciosa, ho diuen en un to que pareix que no se’n poden avenir, de la poca gràcia que em veuen ara). Cantava i ballava molt bé, i els feia les atraccions de franc. És per això que ara em tenen ràbia, ja no els faig cine. Un dia que era a casa meva, en Miquel Bauçà, que era un poeta que sempre em donava mals consells, em va dir, davant d’ells: “qui vol veure circ, que pac una entrada”.
    Als quatre anys, una vegada varen llevar una taula sobre la qual s’hi despenjava (massa baixa) una làmpara (em nec a dir LA LÀMPADA DE LA PADET). Jo ballava flamenc amb les mans entorcillades banda amunt, com veia fer a la meva tia, una que va desbancar na Lola Flores. Fent això, amb un dit vaig tocar una punta metàl·lica de la làmpara i hi vaig quedar aferrada: i tothom que em venia a desferrar quedava afegit a aquella estranya serpetota que es contreia i s’amollava. Quin ensurt, fins que una veïna ens va tirar una cadira de fusta. La corrent aleshores era de 125. Al final, la mà que havia estat aferrada al llum estava plena de sang. Sempre ha estat un misteri això..

  2. sí, jo també sóc ( una miqueta ) xarxa-dependent. Em dic Roser, però cal dir, que aquesta ‘dependència’ per motius familiars de dependència física, m’ha servit de finestra oberta al món. De totes maneres, puc estar sense endollar l’ordinador, una temporadeta; això sí, la música sí que la tinc posada amb l’iTunes i l’amplificador …

    Això també és ‘discomgoogolation’ ? Mentres escolto la música, estic llegint o fent coses a casa.
    M’apunte al grup coratjós que tu ens proposes ……
  3. Estic permanentment connectada i em va molt bé per no sentir-me massa aïllada. Als qui vivim lluny de casa, la xarxa, ens ajuda moltíssim; almenys a mi. Llegeixo, escric, espero, rebo, envio…

  4. Ei Marieta! Xarxadependent ja em sembla una opció prou patronímica i que pugui funcionar, potser la millor d’entre les que diré, perquè no crec que siguem tan exoticitzants com els anglosaxons (el que no són pessetes, són punyetes!).

    Tot entrant, però, en el mèrit del mot, amb un interessantíssim ètim irresolt que he vist que alguns lliguen al verb italià setcentesc “scombussolare” (jo hi afegiria “scombiccherare”), potser es podria jugar amb alternatives i fer un “engooglit” (engolit per google), que respectaria un dels components de l’invent; o si no, “xarxahòlic”, “nectohòlic” (com aquella nova espècia de cuc que Nòkia ha pagat per batejar en línia amb el seu màrqueting de “Connecting People”, el cuc “nectopopulus” (quines parides, la veritat…)), veient que -hòlic està esdevenint cada cop més productiu i val més fer-nos-ho nostre a la “pencohòlic” o “currohòlic” que no pas deixar que avanci la pèssima “worko(/a)hòlic” que ja he vist i no m’omple. Per últim i ja no ratllo més: “enxarxat perdut”, “connectat perdut” o, el que es comença a dir ara, “m’estic connectant/blogant a sobre” o “tinc connecstinència”…
    Paro.
    Salut!
  5. Al cap de quatre dies, la connexió wifi de la meua École romana ha aparegut, de sobte, de la mateixa manera misteriosa que no havia comparegut els darrers quatre dies. I sí, hi ha alguna cosa de misteri. De misteri eleusí, concretament, amb esta comunió diària (i que no ens falte!) que es connectar-se…

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de coses que passen per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent