Un altre país

Ma mare també cosia, en aquells anys tenebrosos del franquisme, perquè l’economia familiar s’hi trobava sota mínims, el sou del meu pare – botiguer molt a prop del mercat central de València – era francament escàs, per no dir miserable. La meua mare, ara octogenària, contribuïa així, a  arribar a finals de mes amb una mica de dignitat. Hi havia vegades que em despertava, enmig de la nit, potser les tres de la matinada, i encara veia el llum encès i sentia amb tristesa la màquina de cosir en funcionamanent, acabant tal vegada una peça de roba que lliurar a l’endemà.
Jo també conec les paraules que envoltaven aquest ofici, com el guix blau, embastar, voraviu, el regle…però els meus records són foscos, d’ún pare explotat, una mare que treballava com una esclava, de privacions de tot tipus. Per això m’ha agradat el teu text, i per això mateix se’m reboliquen els budells quan sent espressions del tipus: “la incorporación de la mujer al mundo del trabajo…” com si les dones no haguessen treballat mai!
Una abraçada, Marieta.

Dues germanes de mumare, encara fadrines, cosien per altri dues cases més avall que canostra. Una d’elles brodava. Es treien els ulls. S’ocupaven de jo mentre els meus pares treballaven. Munpare era pescador, i mumare, com totes les dones dels pescadors, venia el peix davall un tamarell que va regnar fins el novembre de 2001, que un gran trasbals el s’endugué. Aquest tamarell i aquestes peixateres foren pintades per Anglada-Camarassa i altres pintors, i eren la base de l’economia del port de Pollença quan jo era petita. A canvi d’ocupar-se de mi, munpare els duia el peix. No es menjava altra cosa. Em duien damunt palmes d’or, per això, cada vegada que en un mercat pas per davant una pedra de peix li llenço una mirada de gratitud. A mi el que em martiritzava (com a tu, he vist) era que m’emprovessin, i me n’ha quedat un trauma que fa que em compri la roba fora emprovar, i sempre em sobren tres o quatre talles.
Un que feia ràdios els en va fer una, i escoltàvem n’Elena Francis, i també la novel·la, i la tia que jo m’estimava més plorava com una magdalena. Davant la ràdio hi havia un braser de molinada, que en haver dinat cada dia enceníem amb un pot de conserves foradat que feia de xemeneia. Voltant el braser hi havia trinxes i retalladures: per cert molt finetes, perquè llavors tallaven arran. Em servien d’estora, però ja dic que eren estretes i n’acabava amb el cul congelat, d’aquelles sessions radiofòniques cada dos per tres interrompudes per interferències que elles deien que eren ‘els moros’. És clar, l’orografia de Pollença no afavoreix les comunicacions.
Moltes vegades m’enviaven amb un vestit acabat a tal banda o tal altra. L’embolicaven amb un mocador de fer bolics, i amb una agulla de cap blanc travaven un full d’un bloc de fer comptes diminut. No record que ningú mai em pagàs.
També m’enviaven a la merceria (el Cantonet, encara existeix) i allà vaig descobrir que era catalana, encara que elles m’ho varen negar. Un representant de vetes i fils que se m’havia colat (aleshores abusaven molt dels nins, i de les nines) s’enrotllava com una persiana amb na Francisca, i això em va fer cavil·lar. Els vaig preguntar si érem catalans, i elles em varen mentir. Em digueren que no, que érem mallorquins. Quan el meu pare va venir de pescar em va dir que érem mallorquins, però que descendíem dels catalans, i que veníem a ser cosins. De fet, ell tenia cosins catalans. Elles també per cert, però tothom estava mort de por. No ha canviat gaire.
Les portes eren de sepí, més primes que el paper de fumar, i plenes de grops, que el vent del nord assecava i que deixaven uns cercles voltant els quals el celistre penetrava, vivíssim. Llavors, ‘pelàvem’ el foc amb una cullera vella, li llevàvem la cendra i afloraven els calius vermells com robins. Aquesta imatge de quan el caliu apareixia de davall la capa de cendra em dóna una sensació de confort i de benestar indicible.
La cosidora se va casar amb un soldat que feia el servei a la Base, un sabater d’Inca. I jo vaig esser feliç perquè ja no havia de compartir la meva estimadíssima tia M. Cantava (i canta) beníssim, però amb una potència que no pot governar i que espatllava els micros. Als funerals de les seves amigues (els nins encara neixien a casa) interrompia el ‘requiem aeternam dona eis Domine’ per mocar-se, i jo l’estimava amb bogeria. Em feia pujar el darrer bocí del Puig descalça perquè li havia sortit bé no sé què, i ella anava un bocí de genollons. Estava com una cabra. Cantava el folklore andalús com ningú, i va anar a l’enterrament de na Lola Flores al cementiri madrileny de la Almudena (crec). Tothom la va veure per la tele, i s’hi fixaren, perquè aquell dia es va morir un germà seu.
Però la felicitat, inclús en les seves versions més rudimentàries, no dura per sempre, i la tia es va casar amb un sergent de la Base, un mecànic especialista en hidros (et sonen) amb un bigoti com una frenada de bicicleta, i el món em caure al damunt i en va fer una coca de jo. El meu pare va anar al mestre d’aixa i li va encarregar la meva barca. Sort d’això, crec que m’hauria morta.
Després d’uns nou o deu mesos varen tenir un fill, i el bisbe em va fer un paper perquè en pogués esser la padrineta: encara no tenia 14 anys. Després varen caure a Àfrica, El Aaiún.
El meu fillol va rebre el seu diploma de cadete el mateix dia que el rebia l’hereu d’aquesta dinastia que ens dóna tants de maldecaps, quan era ministre en Narcís Serra. Ara està a Berlin. És un dels generals de l’Otan.