Colombetta
Appena ho chiuso “La piazza del Diamante” di Mercé Rodoreda, ho semplicemente pensato: ho letto un capolavoro. Marco Lodoli.
Viure a un país diferent del teu també té avantatges, de moltes menes, un d’ells és poder regalar als amics La plaça del diamant. Allà no el pots regalar perquè l’ha llegit tothom, ací sí, i jo el regale sovint i no sé com explicar-ho però regalar una obra mestra escrita en català a un lector italià fa que, per a mi, siga un regal molt especial.
Ja havia estat publicat al 70 i al 90 sense massa èxit. L’any passat una editorial xicoteta va decidir tornar-lo a publicar i van encarregar-ne la traducció a un traductor excel.lent, Giuseppe Tavani.
El cas és que l’editorial la va publicar com a ‘operació de catàleg’, és a dir, perquè volien eixe llibre en el seu catàleg i prou, no en van fer una gran promoció i la primera tirada va ser de només dues mil còpies, ja n’han venut més de 60000, s’ha convertit en el llibre més venut de l’editorial i és el llibre que els ha permès de sobreviure i de traduir més literatura catalana.
L’any passat els oients de Fahrenheit, el millor programa de literatura de la ràdio italiana, el van triar llibre de l’any. Jo, darrerament, a banda de poder-lo regalar perquè es troba a tot arreu i a llocs visibles a les llibreries, em trobe que persones amb les quals no parle sovint de llibres, me’n parlen i en volen saber més, un gust.
Ací en vaig parlar de la traducció al sard.
Aquestes noves omplen el cor de goig d’aquells que sabem que una llengua mai no es gran per la quantitat de parlants sinó pel geni que alguns hi esmercen.
Jo ho digué un romàntic català tardà, Pelai Britz a un occità felibre que es queixava del tracte que tenia la seva llengua a França. Cite de memòria:
Si et diuen que ta llengua/ és aspra i poc parlada/ si et dieu que ta llengua/ no deu francès polsar/ respon-los tu poeta/ la llengua menyspreada/ l’alè del geni basta/ per fer-la respectar.
Vaig aprendre aquests versos en la primera pàgina de “La Llengua dels Valencians” de Manuel Sanchis Guarner. Devia ser 1975 i devia tenir 16 anys. Hi ha banalitat com aquesta que marquen el curs d’una vida.
Jo em dedique a regalar ‘Júlia’ d’Isabel Clara-Simó a la gent del nord, que normalment no l’han llegit. I així coneixen també una miqueta d’Alcoi, i de les paraules que per allà gaste(m)/(n)…
(L’has llegit???? Si no, et caurà aviat 🙂
Regalar llibres és sempre un plaer.
que sonarà meravellosa, la història de la Colombetta, en la dolça i bella cadència italiana.
Pere Meroño