colofó
De Berlusconi no sabria per on començar, fa dies que no en parle, no tinc paraules, però ja llegiu els diaris.
Anit va obrir la cimera del G8 amb una conferència de premsa delirant. Va dir, literalment, que “No hi ha cap perill de possibles terratrèmols a l’Aquila durant el G8” i que gràcies a ell el món no ha tornat a la guerra freda, continua queixant-se de la confabulació internacional contra ell i diu que ell comença la cimera en condicions excel·lents (!), que ell té un 65 per cent de consens, i que ningú, a banda d’Obama, Mubarak i Calderón (es veu que no llig els diaris) és tan popular com ell i que ell no té por de res ni de ningú, diu.
The Guardian ha publicat un editorial on diu que a l’intern del G8 n’hi ha veus que diuen que Itàlia serà expulsada pel caos organitzatiu (sobretot en quant a continguts) i el Ministre d’Exteriors italià diu que espera que The Guardian ixca del club dels grans diaris (i tu més, tal qual).
Ahir a Roma, ciutat blindada, policia, helicòpters, carrers tallats amb reixes, policia a cabassaes i quatre manifestacions estranyes, ràpides i molt violentes. Quasi quaranta detinguts més una vintena que, suposadament per incidents a una manifestació a Turí fa dos mesos, van detindre abans d’ahir, per tota Itàlia, repressió preventiva, no?. Hui tindrem més manis i, a més, a les firstladies fent turisme per la ciutat.
Segurament a l’Aquila no aniran a manifestar-se (els joves anti-sistema, ací a la tele en diuen no-global o black block si tiren pedres, jo no sé com dir-ho) però la gent que porta tres mesos a les tendes i que sap que hi seran encara quan arribe l’hivern, està molt cremada, molt, i no crec que desaprofiten l’ocasió.
Tot plegat té una espècie d’aire d’inici de gran final, de colofó, tothom espera una bomba informativa sobre Berlusconi aquests dies, a la premsa d’ací o a la de fora, l’escàndol definitiu, el que farà que les darreres rates que li queden abandonen el vaixell.
Si no és aquests dies serà més avant, però li falta només el toc final. Potser sóc massa optimista però fa dos mesos ens el vèiem de President de la República i ara li contarem les setmanes o, a una mala, els mesos. Està massa tocat, comença a ser un problema fins i tot per als seus. D’alguna manera, si em permeteu la vulgaritat, tindrà la seua gràcia que ens haja salvat una meuca de Bari.
Potser Il Cavaliere confiava en aquesta expressió tan comú com la doble moral que impera al món. Sí, te la seua gràcia que una puta puga fer tremolar l’imperi Romà de Berlusconi. Segur que aquesta història o pareguda ja ha aparegut a la literatura, segur.
No diguis gat fins que sigui al sac…però sí que hi ha alguna cosa de justícia poètica en tot aquest vodevil de mala mort. Resulta que Berlusconi ja es veia entrant al panteó dels grans homes d’Itàlia, sent-ne President de la República, afalagat per un poble al qual havia sabut entendre millor que ningú, recordat com el gran mestre dels negocis, el pare de família ideal, l’estadista respectat que havia dut al país a nous nivells de prosperitat i influència internacional.
I de sobte, la sort li ha girat l’esquena i tot aquest teatre macabre s’ensorra i ell queda despullat com allò que és: un parvenu amb deliris de grandesa, un putero que impressionava a les dones pagant, un fatxenda que ara molesta tothom a les altes esferes polítiques i un aprofitat que ha promès als italians allò que no podia donar. Només li faltava perdre els papers i un ridícul organitzatiu a la cimera del G8. I encara anava dient Andreotti que a la política espanyola mancava finezza…
Ara empentem una miqueta més i sortirà com el nostre sinistre carallot del bigoti: recordat com un vergonyós malson.
I posats a demanar, ja veurem com acaba el Molt Honorable moniato dels vestits de franc.
Perquè encara que sigui una mentida pietosa, sembla que a voltes la dita tingui raó: a cada porc…