M’arriba el missatge de la V. amb la notícia, com una ganivetada, la Xesca (cara Ics) és morta. No sé què escriure, ella em deia sempre que havia de ser més ambiciosa escrivint, ara no tinc “horces” ni ambició.
Quantes paraules m’ha regalat! totes belles, totes justes, totes perfectament esmolades per fer l’efecte que havien de fer, si tocava com ganivets i, si no, com seda, com un bes. Sovint sentia el seu esguard darrere l’esquena mentre escrivia, dient-me ‘així no’, i jo l’escoltava i esborrava, era esplèndida renyant-me.
Tots els amics són un tresor, però alguns et fan un llegat que no t’esperes i que segurament no mereixes. Servaré totes i cada una de les seues paraules, les faré servir, segurament no tan bé com ella, però, humilment, serà el meu homenatge a la dona que escrivia com un allau, com una torrentera. Deia que per fer novel·les només cal asseure’s i mirar la vida passar, ai, cara Ics, si fóra tan fàcil! i jo ho sé que també per ella suposava un esforç enorme, un esforç al que es lliurava com qui es lliura a un amor o a una missió.
Servaré memòria dels dons que em va fer, i servaré memòria de la sort que he tingut de coneixer-la i d’estimar-la. Aquesta nit em pense engatar, per plorar amb soroll i amb sanglots, com ploren els embriacs i els xiquets, com és ‘natural i municipal’ plorar quan es mor una amiga.
Correu! aneu a l’Hidroavió i llegiu, llegiu, llegiu.
Com Vicent, propose jo també un text de la Xesca: Amb les paraules, molta coqueteria.
Un bassal de làgrimes, uns brams de somera, uns sanglots… tots els records i el regust amarg de la impotència
… què dir, tret de donar les condolències. Donades siguen.
en el sentiment, a tu, als que la llegieu, la coneixieu i a la familia. Guardeu-ne un record.
van ser totes les paraules que podíem llegir arreu, en tot el que ella escrivía o quan ens parlavem.
Qui pot escriure una Babalusa en un bloc ? Jo també us dic a tots; correu i llegiu, llegiu.
La ganivetada ha estat forta, Marieta ….
Em sap greu Maria.