Un altre país

Segle XXI, capital europea (de la que no donarem el nom) d’un país famós, també,  per la seua burocràcia absurda. La nostra protagonista fa pocs anys que ha arribat i pensa que la bellesa i el bon caràcter de la Ciutat compensen la brutícia i el caos. Creu que és una ciutadana conscient i responsable, al menys ho intenta, tot i que ha arribat a la conclusió que és l’única que paga l’autobús i que camina per la vorera quan hi ha vorera. Quan els nadius o altres estrangers es queixen de que res funciona o de que a la Ciutat no s’hi pot viure, la nostra protagonista la defensa sempre (n’està enamorada), amb l’argument inatacable de que cada pedra, cada font, cada cantó i cada capvespre paguen per les incomoditats i les molèsties.
Decideix obtindre la residència a la Ciutat. Innocentment telefona a l’oficina de l’ajuntament del seu barri per intentar esbrinar quins documents li fan falta, és informada de que és impossible obtindre aquesta informació per telèfon, així que un matí, en lloc d’anar a treballar, se’n va a l’oficina en qüestió carregada de fotos, documents i esperances.  Després de més d’un hora de cua multicultural, una senyoreta li diu que li fa falta el permís de residència. Ella, tot i que és una ciutadana del món molt solidària, fa notar a la funcionària la seua condició de ciutadana-comunitària, envejadíssima pels altres membres de la cua multicultural, que hauria de fer inútil aquest document. No funciona, el necessita. (…)

El dia següent, en lloc d’anar a treballar se’n va al govern civil, que a la Ciutat es diu questura, veu una indicació que diu estrangers, i entra a una habitació al·lucinant, plena de gent dreta, per terra, xiquets, tothom carregat de papers i de nervis.  Ella parla perfectament la llengua de la Ciutat, però no aconsegueix aclarir-se, de les 4 cues que hi ha no sap quina és la seua, està començant a posar-se nerviosa perquè no sap què li demanaran. Al cap d’una estona una amable senyoreta, mediadora cultural voluntària, natural de L’Havana, informa a la nostra protagonista del que li fa falta, li dona un formulari llarguíssim per omplir i li diu quina és la seua cua. Unes hores després, en lliurar els papers al policia que hi ha darrere d’un vidre amb foradets, li diuen que la seua condició de ciutadana-comunitària li facilita molt la vida. Li diuen quin dia tindrà el seu permís i que el permís estarà preparat a l’una, però ella ha d’anar abans de les dotze, perquè a les dotze tanquen la porta.
La nostra amiga, inasequible-al-desaliento, el dia assenyalat arriba a tres quarts de dotze, amb una novel·la i una ampolleta d’aigua. A l’una i mitja un policia, que a la Ciutat es diuen carabinieri, arriba amb una pila de papers de colors, es planta enmig de la gent i comença a cridar noms amb una pronúncia molt aproximada, a cada nom que crida acudeixen unes 50 persones.
El dia següent, amb el seu flamant permís blau cel, en lloc d’anar a treballar torna a l’oficina del seu barri. En arribar el seu torn li fan omplir un paper i comencen els problemes del dia. La ciutat on va nàixer la nostra amiga no-apareix-a-l’ordinador, ella li explica a la senyoreta que ve d’un estat amb més d’una llengua i que algunes ciutats tenen dos noms i que tot se solucionarà si la senyoreta afegeix una n al final del nom de la ciutat. No és fàcil convèncer-la de que la ciutat sense n on ella diu (i escriu!) que ha nascut és la mateixa que, amb n, apareix a l’ordinador, però al final ho aconsegueix.  Li diuen que vindrà un policia a sa casa per comprovar que hi viu, ella diu que durant el dia, quan no té cues que fer, va a treballar. Li diuen que com que a sa casa hi ha porter, li preguntarà a ell, cap problema. El porter de la nostra amiga, bellíssima persona natural de Sri Lanka, li diu que tranquil·la, que ell és especialista en aquests assumptes.
Ella s’oblida del tema fins que un dia, tres mesos després, en tornar a casa troba el porter enfadadíssim i un paperet a la bústia. Ell li explica que els policies eren dolents perquè tot i que ell ha dit que ella vivia allà, no l’han cregut i han deixat un paperet dient que ella ha de tornar a l’oficina del seu barri. Ella no pot més, després d’infructuoses telefonades decideix deixar-ho córrer. Tres mesos després la policia li envia un document oficial que diu que ella no viu allà, que ho han comprovat, i li ho comuniquen oficialment enviant-li una carta certificada allà on han comprovat que ella no viu.