Un altre país

Dear Football Supporter…

Així comença l’email que m’ha enviat la UEFA per comunicar-me que han rebut la meua sol·licitud per comprar dues entrades de les més baratetes (de les menys cares) per a la final de la Champions a l’Olimpico, ací a Roma.

Si juga el Barça anirem amb la bufanda del Barça, si juga la Roma anirem amb la bufanda de la Roma, si la final fóra Barça-Roma, crec que anirem sense bufanda. Si passa el Vila-real em pense vestir de groc de cap a peus. Si no passen ni el Barça ni la Roma ni el Vila-real mirarem de vendre-les a algun anglès, però jo sé que jugarà el Barça.

El millor de tot no serà només anar a l’estadi, el millor de tot serà que no em passarà com la darrera volta que vam guanyar la Champions. Amb amics a casa, alguns catalans i majoria de tifosi romanisti solidaris, senyera, pizza i cervesa. Jo histèrica, clar, però en acabar el partit, després dels cinc minuts de bots, abraços, crits i tot això, de moment, en recuperar l’alè vaig pensar: i ara? on me n’anava jo a seguir botant? per què no sentia traques? En fi, que havíem guanyat la Champions (els jugadors i servidora), però jo estava a un lloc on no li importava a ningú.
Enguany, si guanyem, Roma estarà plena de gent del Barça i encara que dubte que puga sentir traques, al menys podré botar amb algú. Ja ho sé, ja ho sé, però és una de les coses que més m’agrada del futbol, la sensació de pertinença irreflexiva, sorollosa i sense problemes, no sé si m’explique.