Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

blogs (i) amics

Dissabte passat, al voltant de la taula de ma casa érem sis persones sopant. De les sis persones només una no té un blog, les altres cinc en tenim (cadascú amb el seu ritme de publicació i algun quasi abandonat, però actius, no diré noms). Diguem que érem tres parelles, la relació dels senyors de la casa (l’F. i jo) amb les altres dues parelles i, per tant, la relació entre les altres dues parelles existia perquè eren lectors d’aquest blog i amb el temps i altres mitjans ens havíem fet amics. Així que gràcies a aquest blog sis persones menjàvem i rèiem, dissabte per la nit, al voltant d’una taula.

Una de les parelles s’havia conegut mitjançant els blogs respectius, van començar comentant-se, després escrivint-se i després ‘coneixent-se’ de veritat.
L’altra parella present, que ha vingut de Barcelona a passar uns dies a Roma, va aconseguir una cosa impossible gràcies al blog d’un d’ells: sabien que m’agrada molt la llonganissa de Pasqua, que és molt difícil de trobar fora del País Valencià. Va demanar a un lector del seu blog, valencià que viu a Barcelona (i que té un blog), on en podia trobar, l’altre li va dir que a Barcelona enlloc, però va aconseguir fer-se’n portar des de Llombai, així que van quedar a Barcelona i li va donar…, aquests amics coneguts pel blog van aconseguir acompanyar l’assortit d’embotits de Vic amb llonganissa vinguda directament de la Ribera gràcies al blog d’un d’ells…

En fi, que qui diu que la blogosfera és una tonteria i que les hores que passem davant de l’ordinador ens aïllen, no s’ha enterat de res…

 



  1. Gracias por recibirnos – a los que se enamoran vía blog, a los que se leen y se lian de amistad estrecha, a la que no sabía catalán y ahora lee dos blogs en catalán. Gracias por la pasta, por la longaniza, por la risa, por la grappa. Ya en casa, leyéndolos, pienso que nos encontramos vía blog en una vida paralela, que no imaginamos alrededor de una mesa, ahí donde hablamos mucho y no decimos lo que escribimos y cuando nos leemos y luego discutimos, nos volvemos complices lectores del otro, quiero decir, del doble de aquellos con quienes brindamos. 
    Un abrazo desde Paris
    Miriam 
    PD. Lo bueno es que el código de comprobación es para comprobar que no somos “una màquina”
     

  2. Molt bé: la llonganissa de pasqua, com si fos caviar del Caspi o te del Hangzhou, ha servit per fornir-nos una bona història i les coses, quan carreguen una bona història, tenen millor gust. Indubtable.
    Ara bé, la propera vegada, si calgués deixar-se de literatura i d’expedicions estrafolàries, n’hi hauria prou amb que agaféssiu els ferrocarrils Barcelona-Rubí, prenguéssiu el Carrer Major fins la Plaça de Catalunya i entressiu a la cansaladeria de la cantonada, J.Milà, per comprar les excel·lents llonganisses de pasqua que hi preparen: Una hora i mitja entre anada i tornada des del punt més llunyà del cap i casal i, a més a més, l’oportunitat d’anar coneixent el país!

    Com ho sé? Bé, perquè resulta que la meva xiqueta, quan viatjo a terres catalanes, també em fa sempre una única i obstinada comanda. L’endevineu?

    (Diguem que la fixació tampoc és tan casual: qualsevol que hagi tastat la llonganissa de pasqua hauria d’estar disposat a fer una o dues estupideses per a proveir-se’n. Als pares, sense anar més lluny, camí de València els feia anar a donar una bona volta per parar a Santa Magdalena de Polpis, on anys enrere n’havíem descobert una d’increïble. Es veu que també en això, Marieta, estem en germanor i harmonia.)

  3. Són ganes de no enterar-se quan dos savis de l’actualitat més actuala ja han deixat escrits sobre la naturalesa dels blogs: segons l’u «és un medicament que, sortosament, es pot trobar arreu i de forma gratuïta, fins i tot al cor de l’Àfrica més depauperada. Es tracta d’un medicament fet de teixit humà, fet d’amics sempre propers a un costat o l’altre de la pantalla». Deia l’altre: «evidència, una vegada més, que la xàrcia no aïlla en absolut del món real sinó que unix, lliga, crea ponts, estímuls per a enriquir-se i fa conéixer persones estupendes». Ja dic que eren ganes de no enterar-se, caram…

  4. Per què no?
    Proposaria, si alguna ànima en gràcia de les moltes que per ací deambulen ho entoma, una bona pel·li de blogs i exilis, llengües i mons, que donaria molt més que la, ja entretinguda i decenteta (sobretot la part de Streep), Julie & Julia que acabe de veure…
    Salut i verdura! –i embotit de tant en tant ;·) 

  5. No goso preguntar a quina hora us vau alçar de la taula 😛 que tinc una certa experiència en això de fusionar-me a la cadira i perdre la noció del temps amb certs blogaires distingits 🙂

    I ara hauré d’anar a Rubí (pel que veig) a comprar d’aquesta llonganissa, que deu ser una exquisidesa fora de mida! 🙂

    abraçades blogaires 🙂

  6. i gràcies a la catosfera i a aquest bloc, jo vaig coneixer molta bona gent, disfrutar del trafic internacional d’embutits peninsulars i menjar els millors tacos de carnita fins ara. I això fins i tot amb un blog inútil i abandonat (si, es meu el nom que no s’ha dit).

    Efectivament, la blogosfera es un gran invent.

  7. Menjant-nos -hum!
    els uns als altres.

    Ho cantava Gary Snyder a “La cançó del gust”…

    Heus aquesta dimensió sensorial que sembla irresoluble a la xarxa i com trobem camins que la solventen: Amb un tall de llonganissa de Pàscua seré a Roma, seré a Rubí…, a un munt de llocs…, compartint.

    Just ahir, sopava un altre arròs al forn de Tallers-76, l’arròs que en Leb m’havia ensenyat. Poc o molt, el compartíem.

  8. Marieta, apa que no és ben bonic això que expliques!
    I com s’ho han currat els de can rosselló, que això de la llonganissa de pasqua ha set un detallàs!
    I que per molts anys us pogueu anar trobant. Visca la b(locos)fera!!!!

  9. Marieta,
    He descobert que a la cansaladeria delicatessen del poble on visc ara també en tenen, de llonganissa de pasqua. En voler en demanes!
    🙂

  10. No és cap tonteria i ho sabem ….. oi ? Cal mesurar el temps, entendre, cercar el més emocionant, bell i interessant, contactar i copsar cert ‘feeling’. Bon sopar, tots plegats. Hauré de trucar a Lolita a Santa Magdalena de POlpis per comprar les llonanisses de Pasqua …..
    Blogs : Gràcies a la xarxa vaig rebre un email d’una Biblioteca d’una Universitat a Sydney on em van demanar d’utilitzar unes fotografíes meves de Viêt Nam aparegudes a la web de Trekearth ! No és fantàstic ?? 

  11. molt guapo el que expliques… és que una llonganissa virtual té això pot ser quilomètrica i una de real saborosa.  Ja m’haguera agradat ser entre vosaltres amb en J. i na R. Potser hi érem el algun racó de la taula o a les postres… no puc demanar massa… ja hi hem estat… abraçada de primavera i de pasqua
  12. Magnífic apunt que m’ha fet riure molt perquè (a més d’emocionar-me de com ho expliques!) reconec els passos que el “camell” de la llonganissa de pàscua ha hagut de fer per a marcar-se un detall. Curiosament tot via blocaires… una xarxa.

Respon a Miriam Jerade Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent