Deia Pla que Roma calia veure-la a l’hivern, quan era “plena de color, de qualitats saboroses i fines“. Goethe, en canvi deia que quan més bella era la ciutat era d’estiu, la llum de l’estiu (que a Pla li semblava que cobria la ciutat “d’una monotonia i d’una implacabilitat aclaparadores”) per a Goethe era la que permetia veure la veritable bellesa de la ciutat, l’ànima de les pedres. Jo, modestament, no estic d’acord amb cap dels dos, trobe que té raó Pla quan diu que la llum de l’estiu aixafa una mica la ciutat, però no trobe tan saboroses i fines les qualitats de Roma d’hivern, especialment en dies com aquests, amb el cel cobert i amb una llum blanca que pareix d’un altre país. Pareix que Roma es vulga disfressar de París, fins i tot el riu no pareix ell, com si alguna altra ciutat de molt més amunt li haguera deixat el cel uns dies. Tot es difumina una mica, els colors s’uniformen, els manca el blau del cel. Trobe que no li senta bé, a Roma, aquest cel trist i ploronet.
PS: fa un fred que pela.
Sempre el pots ignorar. És el que jo faig contra l’enuig i el tedi, en llegítima defensa
anche qui. ieri c’era il sole, stamattina ha accennato a nevicare, ora piove.
roma è al suo massimo con il sole, certo, caput maris nostri. ma a me non sempre dispiacciono le vedute temporalesche.
poi, è come con la musica: se davanti alle nuvole metti il gazometro, è ovvio che il risultato è liverpool…
comunque roma sa sempre scattare e riscattarsi: qui il tempo era come nella tua foto, poi in un attimo…
http://www.panoramio.com/photo/14399683
ciao
Mentres, Catalunya li ha prestat la Mercè Rodoreda, amb l’ocasió del centenari de l’escriptora, al París al qual Roma ha emprat el seu cel cobert que ens contes, i France Culture n’hi ha dedicat un programa de dos horetes de res… La mateixeta cosa que li dedicarien al meu Madrid, em supose. La mateixeta, la mateixeta…
En voilà pour ta gouverne francophone (et francophile ?), Marieta…
La grisor no s’adiu amb els colors de vida, però n’és un. De vegades el sento com una llosa associada al feixisme, de vegades com un paisatge inventat per mirar cap endins.