Un altre país

“El retrat de Beatrice Cenci és un quadre impossible d’oblidar, ple de dolçor transcendent i de meravellosa tristesa, amb una llum al rostre que em persegueix, la puc veure ara, com veig el paper i la ploma“. Charles Dickens, Pictures from Italy

Beatrice Cenci va nàixer a Roma el 1577 al si d’una família noble i rica. Sa mare va morir quan ella tenia set anys i Beatrice, des de xicoteta, va haver de patir els abusos del pare, Francesco, un home molt violent que, tot i algunes condemnes (per violació i assassinat), havia aconseguit sempre subornar a qui tocava i no anar a la presó. No la va voler casar i els germans grans de Beatrice van demanar vàries audiències al Papa, Climent VIII, per denunciar el pare i salvar a la germana, sense èxit. Cap al 1595, Francesco Cenci va decidir allunyar-se de Roma amb la filla i la segona dona, Lucrezia Petroni, a un castell als Abruços i allà va continuar abusant de les dues dones i maltractant-les. Beatrice va escriure una carta explicant la seua situació desesperada i va intentar fer-la arribar al Papa però la carta va arribar a mans de son pare i la situació de la jove va pitjorar moltíssim. A setembre de 1598 Beatrice i Lucrezia van decidir assassinar Francesco Cenci amb l’ajuda de Giacomo, un dels germans grans de Beatrice i de dos criats, que en van ser els autors materials. Li van donar un somnífer i el van matar a martellades, després el van llançar per una finestra per fingir un accident.
Uns mesos després, Giacomo, les dues dones i el germà xicotet, Bernardo, de dotze anys, van ser arrestats i portats a Roma, a la presó de Corte Savella. Els dos germans i Lucrezia van confessar en ser sotmesos als tormenti della corda (amb els braços lligats a l’esquena i penjats del sostre), Beatrice no va cedir i va ser turmentada ad torturam capillorum (penjada pels cabells) fins que va confessar. El procés va durar un any i tota la ciutat n’estava molt pendent. Tots quatre van ser condemnats a mort. Alguns nobles romans es van mobilitzar per salvar-los però el Papa només va perdonar la vida al jove Bernardo.
L’onze de setembre de 1599, a les 8 del matí els tres condemnats i el xiquet, obligat a acompanyar-los i a presenciar l’execució, van ser conduïts en dos carros cap a Piazza Sant’Angelo, a un carro anaven les dones i a l’altre el xiquet i Giacomo, que havia estat condemnat a morir attenagliato (vol dir que pel camí li anaven arrancant amb una tenalla roent trossos de carn del pit i l’esquena), mazzelato (mort d’una martellada al cap) i squartato (esquarterat).
La processó va durar moltíssim, tota la ciutat volia veure els condemnats, tota la ciutat havia decidit que Beatrice era innocent i que allò era una injustícia del Papa (pocs mesos després va ser cremat Giordano Bruno), pareix que va haver intents desesperats de salvar-les i l’exèrcit de Papa va haver d’intervindre vàries voltes. Les dues dones van ser decapitades amb una espasa i milers de persones les van vetllar aquella nit. Entre el públic hi havia Caravaggio, amb els pintors Orazio i Artemisia Gentileschi.

Segurament la història de Beatrice Cenci no és exactament com l’he explicada, però és aquesta història la que la va convertir en l’heroïna de la Roma anticlerical i en el símbol de l’injustícia papalina i la que van explicar Shelley (The Cenci: A Tradgedy in Five Acts, 1819), Stendhal (Les Cenci-Croniques italiennes, 1839), Alexandre Dumas (Les Cenci, 1856), Antonin Artaud (Les Cenci, 1934), Alberto Moravia (Beatrice Cenci, 1958) i molts altres.
El retrat de Guido Reni de la bellíssima Beatrice pareix que no és de Guido Reni sinó d’Elisabetta Sirani, filla d’un alumne del mestre i és poc probable que la dona del quadre tinga res a veure amb la Beatrice real, però va ser la visió del quadre el que va commoure a Shelley i a Stendhal i els va inspirar el que van escriure sobre Beatrice.