Un altre país

Els primers signes van ser quasi imperceptibles, no els van notar ni els estudiosos. Després els científics van començar a registrar-ne els senyals i a interpretar-los, i van començar a parlar-ne, primer en publicacions especialitzades, per als entesos, després van aparéixer les primeres notícies als diaris i revistes que llig tothom, però ningú hi va fer massa cas. La notícia es perdia enmig d’altres coses molt més importants com ara els resultats de futbol o la darrera història d’algun famòs. Més endavant la cosa va començar a ser evident inclús per a les persones normals, per aquelles persones atentes al que els envolta. Després tothom va començar a notar que alguna cosa estava passant, al començament no tots van saber interpretar els senyals, corrien veus, la gent parlava…però no ningú gosava hipotitzar què era, ningú gosava pronunciar la paraula clau. Una mica com aquelles coses que sempre estem segurs que només passen als altres, que a nosaltres no ens passaran mai. Més avant, tímidament, la població va començar a parlar-ne, fins i tot dient les coses pel seu nom. Jo fa temps que hi pense i observe els canvis que ara són evidents a l’ull humà, ara ja no calen sofisticats instruments, podem fins i tot saber la data exacta, saber en quin moment arribarà, no sé si hi haurà algun anunci oficial, però jo m’atrevisc a anunciar-ho, tot i que no sóc especialista. Ara sí, senyores i senyors: demà arriba la primavera.

PS: La flor de la foto és de l’última primavera que vaig veure, a octubre, al delta del Paranà.