Amics i amats
Quan un se’n va a viure lluny, tot i que els afectes romanen, és inútil encabotar-se, les coses canvien. Jo, quan vaig arribar ací vaig patir moltíssim la mancança dels amics, del meu coixí d’afectes construït en els anys, amb cura i dedicació, que m’endolcia les caigudes i amb el que vaig créixer, fet de xicotetes proves d’amor quotidianes, de records compartits i de (re)coneixements mutus, de silencis entenedors i de presències incondicionals, dels sentits que adquireixen les coses i les paraules i que no cal explicar. És cert que les relacions canvien però els afectes resisteixen, amb dinàmiques diferents, però resisteixen.
Al principi pensava que els nous amics no serien mai com els de casa, que no hi ha res que puga substituir una adolescència compartida, el tipus de relació que es té amb els amics de tota la vida. I tenia raó, no és el mateix, no sabria dir si és millor o pitjor però és diferent. I als amics de l’ànima els enyore tots els dies.
Fer amics, reconstruir un nou coixí, un cau d’afecte a un lloc nou, amb gent nova i en una llengua nova és una espècie de treball d’Hèracles. Ja ho sé que l’amistat és sempre un treball, un treball d’amor, però començar-lo da capo d’adulta fa una espècie de mandra vital. Jo pensava que certes coses ja no em passarien, les amistats de xiqueta, les ganes d’estar hores i hores parlant amb una persona, de saber-la. I estava molt equivocada. L’absència de referències i sentits comuns, de vivències compartides es compensa amb l’emoció del descobriment i de l’aprenentatge, també de l’aprenentatge de la llengua, el meu italià el dec a l’F. i a tots els amics que han demostrat una paciència infinita corregint-me i ajudant-me, tinc un excel·lent accent romà.
I ara, a més, ha passat aquesta espècie de prodigi. D’ací a menys d’un mes passaré uns dies amb unes velles amigues noves. Ens hem conegut ací (ací a Vilaweb) i ací hem cultivat la nostra amistat. I ens coneixem, ens sabem, tot i que no ens hem vist mai. Una apaga els focs amb riuades d’emoció, un altra és una garça blanca que broda paraules i aixeca el vol i l’altra sap com s’ha de caminar i com s’ha de mirar. Com més hi pense més increïble em pareix tot plegat. És una emoció estranya, quasi infantil, com quan de xicoteta retrobava els amics de l’estiu que no havia vist en un any. És just així, com l’emoció d’un retrobament. Quines coses.
Tinc molta sort amb els amics i les amigues, amb els de Castelló, que sempre em reben com sempre i amb els de Roma, que em van ensenyar un món. Amb els vells i amb els nous. I em són tots imprescindibles.
Bonic cant a l’amistat.
WM.cat
Jo a vostè no la conec de res, però tampoc no coneixia el Doctor Fornells i avui l’he conegut. Ai quin senyor tan fi! M’ha deixada embadalida.
Sap què passa: que jo sempre he estada com l’escaleta d’encortinar i com es correu d’Itàlia, de tantes feines que em manaven. No tenc cul per seure, mumareta deia que tenia el cul redó. No m’hi saben veure asseguda a jo, i com he de saber lletra. En Tomeu me diu: tu saps que ets d’alfabeta Magdalena. Au, me diu aquest nom. Vostè troba que m’ha de dir aqueixes coses?
Sort que el Doctor Fornells, que ha anat a visitar aquella al·lota que va venir a apagar la flamarada que va fer la caseta quan en Tomeu va secorrar el rostoll, m’ha dit Magdalena, no li facis cas, perquè quan tenen aqueixa malaltia (no li havia pensat a dir que en Tomeu té aqueix mal pel cap que no s’enrecorden qui són i es fan les feines damunt) és com si no fossin ells.
Ah, això li volia dir: a n’aquella nina el Doctor Fornells li ha posat un morralet com a les clíniques, però m’ha dit que no passàs pena, que és perquè la medicació li faci més efecte i li entri més bé. Té al·lèrgia a les flors, quines coses. N’hi ha d’altres que en tenen. Quan jo era jove aqueixes coses no passaven, només teníem picor. Grata qui grata i ja t’arreglaràs Francina.
Bono, dispensi, no la volia molestar.
Increïble i bell prodigi l’amistat, prova d’amor quotidiana, coneixement i reconeixement, coixí d’afecte que ens ajuda a parar els cops, que ens fa sentir cofois de ser persones. L’emoció d’un retrobament, talment això. Bona nit, us esperem amb goig.
Sí,és cert; tenim amistats que mai es perden, són sempre al nostre costat i vénen de lluny; infantesa, escola, adolescència, joventut. Les relacions canvien quan ets ja en una edat adulta, però sempre trobes persones que no saps per què tens una afinitat, una proximitat o fins i tot sembla com si l’amistat vingués de lluny.
Llegir un post excel·lent d’una persona que viu i ha sabut viure, aquesta és la meva impressió. Ancora a bon port.