Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

a força de ser vent


Posaré el cap al teu muscle

i faré

un somni de mar

i demà un foc de llenya

perquè l’aire blau

esdevinga casa

qui serà que explicarà

qui serà

serà qui resta
jo seguiré aquest viatjar

seguiré aquest corrent d’ales

Són els darrers versos de la cançó Khorakhane’ (A forza di essere vento), de Fabrizio de Andre’, els va escriure, en llengua romaní-khorakhané, el senyor Giorgio Bezzecchi, gitano sinti, d’una família que viu a Itàlia des del 43, ciutadà italià, nét d’un deportat mort a Birkenau i fill d’un supervivent dels “camps del Duce”, condecorat amb la medalla d’or al valor civil. A juny d’enguany tots els membres de la família van ser despertats a l’alba per la policia i posats en fila fora de les seues cases per ser fitxats, humiliats i atemorits, perquè són gitanos.

És una cançó preciosa, preciosa, no sé que té, però m’agrada moltíssim, quan la sento l’he d’escoltar precís, m’ature de fer el que estic fent i l’escolte. Em passa molt amb Fabrizio de André però amb algunes cançons més.

Els Khorakhane’ són un poble de gitanos musulmans (Khorakhane’ vol dir literalment lectors de l’Alcorà) d’origen serbi-montenegrí o kosovar, és el poble al qual pertanyen molts dels gitanos arribats a Itàlia a inicis dels 90s fugint de la guerra.

Me’n vaig dos dies al Montseny a prendre una mica de tardor i a xarrar amb amics i a beure vi i a passejar.

A vull llegir… a més de la lletra en italià hi ha una traducció casolana.

Khorakhané (A forza di essere vento)

Il cuore rallenta la testa cammina
in quel pozzo di piscio e cemento
a quel campo strappato dal vento
a forza di essere vento

porto il nome di tutti i battesimi
ogni nome il sigillo di un lasciapassare
per un guado una terra una nuvola un canto
un diamante nascosto nel pane
per un solo dolcissimo umore del sangue
per la stessa ragione del viaggio viaggiare

Il cuore rallenta e la testa cammina
in un buio di giostre in disuso
qualche rom si è fermato italiano
come un rame a imbrunire su un muro
saper leggere il libro del mondo
con parole cangianti e nessuna scrittura
nei sentieri costretti in un palmo di mano
i segreti che fanno paura
finché un uomo ti incontra e non si riconosce
e ogni terra si accende e si arrende la pace

i figli cadevano dal calendario
Jugoslavia Polonia Ungheria
i soldati prendevano tutti
e tutti buttavano via

e poi Mirka a San Giorgio di maggio
tra le fiamme dei fiori a ridere a bere
e un sollievo di lacrime a invadere gli occhi
e dagli occhi cadere

ora alzatevi spose bambine
che è venuto il tempo di andare
con le vene celesti dei polsi
anche oggi si va a caritare

e se questo vuol dire rubare
questo filo di pane tra miseria e sfortuna
allo specchio di questa kampina
ai miei occhi limpidi come un addio
lo può dire soltanto chi sa di raccogliere in bocca
il punto di vista di Dio.

?vava sero po tute
i kerava
jek sano ot mori
i taha jek jak kon kašta
vašu ti baro nebo
avi ker.

kon ovla so mutavla
kon ovla
ovla kon aš?ovi
me ?ava palan ladi
me ?ava
palan bura ot croiuti


Khorakhanè – A força de ser vent  

 

El cor es fa lent el cap camina

en aquell pou de pixum i cement

a aquell camp arrancat pel vent

a força de ser vent

 

porte el nom de tots els baptismes

cada nom el segell d’un salconduit

per un pas una terra un núvol un cant

un diamant amagat al pà

per un sol dolcíssim humor de la sang

per la mateixa raó del viatge viatjar

 

El cor es fa lent el cap camina

en una foscor de cavallets de fira en desús

algun gitano s’ha aturat italià

com un coure a enfosquir-se contra un mur

saber llegir el llibre del món

amb paroles canviants i cap escriptura

als camins constrets en la palma de la mà

i secrets que fan por

fins que un home te troba i no es reconeix

i totes les terres s’encenen i es rendeix la pau

 

els fills queien del calendari

Iugoslàvia Polònia Hongria

els soldats prenien a tothom

i a tothom llançaven

 

i després Mirka a Sant Jordi de maig

entre les flames de les flors a riure a beure

i un alleujament de llàgrimes a envair els ulls

i dels ulls caure

 

ara alceu-vos esposes xiquetes

que ha arribat el temps d’anar

amb les venes blau cel als canells

avui també es va a almoinar

 

i si açò vol dir robar

aquest fil de pa entre misèria i dissort

al mirall d’aquesta kampina*

als meus ulls límpids com un adéu

ho pot dir només qui sa de recollir a la boca

el punt de vista de Déu

 

 

Posaré el cap al teu muscle

i faré

un somni de mar

i demà un foc de llenya

perquè l’aire blau

esdevinga casa

qui serà que explicarà

qui serà

serà qui resta
jo seguiré aquest viatjar

seguiré aquest corrent d’ales

*vol dir tenda (en el sentit de casa).



  1. La força de la veritat, l’impacte no amortit de la col·lisió, damunt del cap, dels materials que la vida ens llença a sobre directament, a poalades, sense avisar i sense donar explicacions. La vida no explica les coses, ens les presenta amb tota la seva desvergonyida obscenitat i segueix el seu rumb amb el pilot automàtic sense donar-nos-en explicacions. Ara ens envia un fill que no l’hem de poder mantenir i su-ara ens el pren amb un accident de moto, fora explicar res. Ja t’arreglaràs.
    Ja sé què et demanaré que em duguis enregistrat, en tornar. Quina veu de baix tan neta, tan bella. I quina diferència amb el cantar d’altres gitanos, perquè no hi posa un pèl d’èmfasi, què estrany. I tan càlid, tant ‘feeling’. Pareix en Brel, no sé què m’ha fet, comprenc que quan el sentis no et puguis concentrar …

  2. Quina veu, des les més boniques que he sentit… Es veritat, a vegades hi ha cançons que quan les sents has de parar i concentrar-te, perquè sembla inconcebible perdre-se’n tots els matissos.
    Ei, el Montseny està al costat de casa!!! Sento dir que aquesta tarda ha estat  plovent a raig per aqui, pero en general fa bon temps.
    Passa-ho molt bé, disfruta de les passejades i del vi!

  3. Quines troballes que comparteixes… !

    JoDues companyes de feina s’han emocionat tot escoltant-lo. Quina llàstima de xic, de coses maques que havia escrites i cantades… Conèixer aquest tipus de gent ja de morts m’entristeix, pensar que un món que no et permet de fruir dels diversos De André no és un món tan bonic com podria ser…
    Salut i roselles roges!

  4. Ho entenc, i molt,  que aquesta cançó hagi de ser escoltada, amb els ulls tancats i fer que els teus,  (i els meus)  pensaments i sentiments volin fins arribar a tots els pobles que pateixen.
    Pots fer meditació meravellosament amb aquesta música. Aniré escoltant més cançons de Fabrizio de André i les afegiré a la meva discografia, com ja he fet amb aquesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de música per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent