el carrer

L’Univers eren quatre illes de cases i ella les coneixia com… (com què? en italià diria com les seues butxaques, en castellà com el palmell de la mà, la manera de dir-ho que més m’agrada crec que és de Nabokov). L’Univers eren quatre illes de cases i ella les coneixia com un xiquet coneix els seus genolls.
Hi havia dues places, en realitat n’hi havia tres, però una no era seua. La Plaça dels Dolors era menys bonica però no es veia des de la finestra de casa i això li atorgava avantatges innegables, la plaça Tetuán era la plaça i és la plaça on ella ha passat més hores en sa vida i on li han passat moltes primeres voltes (no recorda els primers passos però sí els primers patins), podria resseguir la seua infància posant una darrere de l’altra les fotos de cada any amb les palmes del diumenge de rams. Amb fotos dels diumenges de rams podria resseguir també la transformació de la plaça i del barri en aquells anys (res a veure amb el que li esperava, pobra Ciutat). A la plaça hi havia un quiosc amb tauletes, palmeres i banquets, el Club de Colombicultura de Castellón i Correus, on per la nit, s’encenia una guardiola i una moneda que es movia tic tic tic fins entrar a la guardiola. El seu germà li va explicar una volta que podien dormir tranquils perquè a Correus hi havia un parallamps i mai cauria un llamp a sa casa. No com al poble, on al primer tro, alguna tia corria a traure-li les arracades i a fer-la asseure’s a una cadira lluny de les finestres. Ella no tenia por dels llamps, tenia por del Lute, la portera de casa quan baixava les escales saltant li deia que cridaria el Lute per que se l’enduguera i ella sabia que el Lute tenia a veure amb els llamps, al carrer hi havia una caseta on, a una placa metàl·lica posava LUTE i hi havia un dibuix d’un senyor amb un llamp que li arribava enmig del pit i el feia caure.
A més de les dues places hi havia el carrer, on quan feia bon temps hi havia porteres i alguns veïns amb cadires fora i xiquets, i on també es parlava castellà perquè en aquells anys a aquell carrer les porteres eren aragoneses. El nom d’un dels pobles d’on venien se li ha quedat al cap: Albentosa.
Al carrer hi havia escales i reixes perfectes per jugar a tres pamets, ella odiava fer de porter quan es jugava a futbol i fer de presoner, quasi sempre japonès, quan es jugava a guerres. I, sobretot, odiava tornar a casa plorant.
Al carrer hi donava la cuina d’una pensió, Hotel Pensión Zaragoza, i a la cuina hi havia una aixeta d’on eixia aigua freda,  però quan anava  a demanar un got d’aigua havia d’eixugar-se abans i re-composar-se una mica perquè si estava suada, contra tota lògica que tinga a veure amb la calor, li donaven aigua natural. El porter de la pensió es deia Fidel, i algú els havia ensenyat als xiquets a anar a cridar-li Fidel, Fidel que los americanos no pueden con él! i fugir corrent.
Hi havia un Coloniales y salazones, dos colmados i un drapaire. Els diners dels diaris vells eren per a ella i el seu germà. Els duien al drapaire amb el carret de la compra i sabien que era una sort que a sa casa es comprara La Vanguardia que era un diari molt gros (el drapaire, per cert, no es pareixia gens al de la cançó de Serrat). Hi havia la bodega del senyor Valeriano, que la meravellava cada volta que calculava perfectament quan tancar l’aixeta del vi i que el que hi havia a l’embut no se n’eixira mai de la garrafeta, mai, ni una gota. Hi havia una botiga de gorres, un rellotger, un magatzem de sal i un estanc. Però les botigues que més li agradaven eren: Juguetes y baratijas El niño (ca’ls rojos), la gelateria Alaska i la papereria Las tres plumas.

Molts anys després, quan ella i el seu germà ja eren grans la casa de la gelateria es va ensorrar, mostrant l’obrador i les parets nues. Uns dies després, un dia de vent, el barri es va omplir de sobrets dels que gastaven a la gelateria per embolicar els polos d’orxata. Ella i el seu germà en van recollir uns quants i ella n’ha conservat un, tot i les mil mudances.

 

11 pensaments a “el carrer

  1. Este relat està a mig camí entre el Castelló de la mili del meu agüelo, robar taronges i una taverna per a pobres, i el que vaig conèixer de menut. Jo ja el recordo amb Alcampo i una llibreria allà a la vora del carrer Alloza on anaven mons pares i que al tancar els va fer molta llàstima. També estaven (i estan) els edificis alts vora les cases menudes que a finals dels 80 tenien les parets migeres pintades de murals, bonics per a un infant, horrible si ho penso ara. Correus sempre m’ha semblat dels edificis més bonics i curiosos de Castelló, una sort viure ahi prop de la plaça del rei, l’institut, el Ribalta i Huertos sogueros (abans de la font de Ripo).
  2. imposa un retoc a la sospita rodorediana que la durada de la vida és de tretze anys. S’hi albira que la vida manta vegades està feta d’un gènere que per molta bulímia que hom pateixi no se la poden acabar mai

  3. Les mil mudances.
    Tan a gust que les fem, amb tanta il·lusió que hi posem cada vegada… però després sempre ve el moment de mirar enrera i tornar a les pàgines de la infantesa, com la que tu descrius magistralment.  (Com diu en Raimon: Sempre que vas al lloc on et varen fer possible…)
    No serà la vida una mudança contínua?

  4. Fa deu anys que no trepitjo Castelló. Des que van marxar els meus oncles a viure amb la iaia a València que no hi he tornat. No he gosat, perquè en tinc un record bonic de llargs i feliços estius -i de certs descobriments que no seria decorós airejar aquí- però també fràgil que no sé si resistiria una visita adulta i conscient. La teva evocació, en canvi, treballa en el sentit contrari, referma una idea que m’estimo més no tocar. Perduts els amics i marxada la familia, ara roman inamovible en alguna província apartada del cor que és millor no somoure gaire perquè a certes edats ja no convé anar-se desfent de segons quines coses tan valuoses com volàtils.

    PD: Podem dir que hem guanyat una “Magrisiana”?

  5. preciós el teu relat, els teus records, lligats a un paper que l’atzar t’ha posat a les mans. Les illes conegudes com els genolls ( pelats i plens de cicatrius ). No és pas enyor que és vida.

Respon a Dani Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *