Publicat el 23 de maig de 2008
consciència
Crec que una de les coses de la vida que han contribuït a desenvolupar i a afermar la meua, diguem-ne, consciència nacional, ha segut haver de lletrejar el meu nom i el meu cognom (a més de Maria em dic Assumpta, al DNI) quasi cada volta que algú els havia d’escriure, a ma casa.
Ací no em passa (come Folchi ma senza la i) i, a més, a totes les botigues m’entenen quan parle.
És curiós, jo ací sóc estrangera però ara no em toca suportar les xicotetes humiliacions, la fatiga d’haver de canviar de llengua, els esforços de paciència i de defensa i les agressions quotidianes a la meua llengua i a la meua persona que em tocaven quan vivia al meu país. Què fort.
Ací no em passa (come Folchi ma senza la i) i, a més, a totes les botigues m’entenen quan parle.
És curiós, jo ací sóc estrangera però ara no em toca suportar les xicotetes humiliacions, la fatiga d’haver de canviar de llengua, els esforços de paciència i de defensa i les agressions quotidianes a la meua llengua i a la meua persona que em tocaven quan vivia al meu país. Què fort.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
És un llast afegit, un esforç. És dens i pesa com un mal dia, com una pedra a la sabata.
Encara rai que no et va caure un nom tan castellonenc com Lledó, que llavors sí que hagueres flipat en colors!
I del meu, que n’he de dir? A Madrid ja m’hi he resignat O bé em converteixen en Alexander (fins i tot al padró, on no va servir de res que jo mateix emplenés la fulla: van copiar-la malament) o esdevinc Alejandro. No sé, gairebé ho trobo simpàtic (i si hi afegim el Lluís de bautisme que també em pertoca ja en tinc per fer-me bons panxons de riure). Potser és que en el fons m’agrada el tarannà de dissidència qüotidiana que suposa anar vivint per un estat on no hi ha manera que diguin el teu nom -en una llengüa que hi és oficial- de manera correcta. Fa veure’n el llautó…