rodalia

Vaig molt sovint a Castelló, més o menys un cap de setmana cada dos mesos. Normalment vaig el divendres de matí i la veritat és que m’agrada el viatge: primer el tren, ací, per anar a l’aeroport (ipod i diari), les dues horetes d’aeroport (cappuccino, cornetto, ipod i novel·la), el vol (novel·la i becaineta) i quan arribe a València, en eixir de l’aeroport (cigarret) ja me mire el cel i les palmeres. Si tinc sort i em toca finestra a l’avió també m’ho mire, en passar ses illes hi ha un punt que es veuen les Columbretes i l’Albufera, i València, clar.
Quan arribe a l’estació de València, que com deia ahir és la més bonica que he vist mai, ja tinc el somriure estampat a la cara. Si tinc temps em prenc una orxata i, satisfeta, agafe el tren cap a Castelló.
És un viatge que, quan estudiava a València, feia moltes voltes a la setmana des del Cabanyal. Va ser en eixos viatges que vaig aprendre les estacions dels tarongers i de l’horta, parle de les estacions de l’any, no les del tren. És curiós, en italià són dues paraules diferents: stazione per als trens i stagione per al temps. Pot parèixer estrany que sent de Castelló (que no és Nova York, tot i que Fuster deia que ho pareixia, o era Nova York la que pareixia Castelló?) no sabera res de tarongers ni d’hortes…però fer aquests viatges sovint, durant uns anys, amb un company de Vila-real fill de llauradors, em va ensenyar molt.
Normalment quan puge al tren no em pose l’ipod, m’agrada escoltar, m’agrada sentir parlar valencià i mirar de reconéixer els accents, faig el viatge amb el llibre obert però llig poc i mire molt per la finestra. En eixir a la superfície després del Cabanyal comença l’horta, el que en queda. A eixe trosset convé mirar cap a l’interior i no cap a la mar, que no es veu. Encara queden casetes blanques amb palmeres i horta…Roca-Cúper, Albuixech, amb un campanar quadrat que m’agrada molt i l’església d’eixes amb la cúpula amb teules blaves, Massalfassar…canvi de costat la mirada per veure el Puig, amb el monestir bell i sòlid. A totes dues bandes ja han començat els tarongers i a la de dins, les fàbriques i els magatzems de taronja. Puçol, lluny ja es veu la mola grisa del port de Sagunt. Sagunt (correspondència amb línia C5) amb el castell i les muralles, impressionants, retallats al cel. Les Valls, Almenara, amb un tros de castell dalt del pujolet, tarongers, casetes amb palmeres, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres i la Serra d’Espadà al fons a una banda i tarongers, alguna caseta i un mur de ciment darrere del qual se suposa la mar, a l’altra.
La Llosa, que té forma de poble amb el campanar clar i esvelt enmig, Xilxes, Nules…a la dreta Mascarell, amb les seues muralles que si no vaig errada són de les guerres carlistes. Sempre he volgut visitar Mascarell i no ho he fet mai, des del tren pareix bonic. Tarongers, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres, Borriana. A aquest punt ja comence a buscar les agulles de Santa Àgueda, que en dies clars es veuen des de molt lluny i que em diuen que ja he arribat. Vila-real, Almassora i Castelló (final del trajecte).
Jo ho sé que quan em compre els bitllets m’estic comprant tornada i tornada.

6 pensaments a “rodalia

  1. Si fos el començament d’una novel·la, hauries trobat el to: ja tindries la novel·la escrita, doncs. Un ritme frenètic que t’arrossega per les estacions, els tarongers, les Columbretes… t’agafa pels cabells, per allà on pot, i t’endú com un vendaval. Jo n’he rebut, com una enrampada, el transport; no era l’èxtasi, sinó un cap de fibló. L’enlairament, el vol, l’alçada. Una sensació estranya, perquè hom imagina un estadi previ a la levitació que per força ha de comportar un alleugeriment de la càrrega. Però la teva càrrega és sòlida i s’enlaira.
    T’estim més avui.

  2. …m’he sentit transportat per un paisatge que m’he estimat molt. Abans el podia fruir durant llargs estius, els juliols i agosts passats a casa dels oncles a Castelló amb les seves excursions per la rodalia. Després, quan ja treballaven a València però encara vivien a La Plana, havia fet el mateix trajecte un grapat de vegades, i n’has sabut descriure l’ànima, la seva dolça melangia, la seva solaritat i també el mal presagi que ens fa mirar-lo com si estigués condemnat. Gràcies.
    (I em distreu l’enveja d’aquesta orxata pensar que el proper dissabte, si els déus volen, seuré al Daniel d’Alboraia i  me’n fotre una ben grossa amb els seus reglamentaris fartons i un mocaoret de postres.

  3. No és un viatge que haja fet massa, un parell de voltes al any potser. Però m’encanta eixe tren que para a cada poble, eixos pobles de la Plana entre tarongers, per acabar a l’estacio de València, que juntament amb la de França de Barcelona son de les més precioses. Res a vore de l’entrada a Barcelona-Sants entre poligons industrials…

  4. si no fos per les arrels no seríem res ni hauríem fruits… allò que ens lliga a la nostra terra ens fa universals. Els tarongers tenen color, i olor i carícia.

Respon a Dani Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *