costura

Quan jo era xicoteta ma mare cosia, cosia molt, totes les vesprades. Ella havia aprés a cosir amb el Método Martí de Corte y Confección i en conservava els llibres. A mí, els objectes, els moviments i les paraules de cosir m’agradaven molt, no n’he aprés mai, però la primera volta que vaig haver de fer una vora em va passar com amb netejar el peix o cuinar: ho sabia fer, ho havia vist fer milers de voltes i era capaç de reproduir-ne els moviments i la traça.
M’agradava molt regirar a la caixa dels fils, durant molts anys la caixa dels fils va ser una caixa de llauna de cola-cao, no d’aquelles que s’obrien per dalt, amb lunars i un dibuix d’una senyora guapíssima (a mi m’ho pareixia), amb una cintureta de vespa que alçava una safata, per traure-la de l’abast de dos xiquets que alçaven els braços. La caixa dels fils era de les altres, de les que tenien la tapa a una de les cares grans. Més avant Franco es va morir i la modernitat va arribar a ma casa i la caixa dels fils de cola-cao va ser substituïda per una de galetes daneses.
Ma mare tenia una fusta de cosir, que era una fusta gran, rectangular, amb un entrant a una de les bandes que es posava a la cintura, amb la fusta sobre les cames i feia com una tauleta. M’encantava (on va anar a parar? quan va desaparéixer?), era perfecta per fer els deures o per dibuixar al sofà. I m’agradava haver-ho de deixar tot perquè calia anar en una correguda a Ca Elietes, la merceria, a comprar alguna cosa urgent.
M’agradava molt el guix blau de fer patrons que no s’acabava mai, i el coixinet de les agulles, que un dia que estava a casa la senyora Dolores, la portera, que era aragonesa, vaig descobrir que també es deia acerico.
I les paraules, màniga ranglan, batista, entredós, godet, embastar, voraviu, gafet, passar beta. Acabe de descobrir que n’he oblidat moltíssimes (quan les he oblidades?). Són, a més, d’aquelles paraules que no s’aprenen mai quan s’aprén una llengua nova. Recorde la meravella que em semblava el truc per saber si una roba era fibra o cotó, s’encenien uns pocs fils i es passaven els dits per la part cremada, si no feia boletes era cotó.
No entenia perquè la mare de déu, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra, no entenia què tenia a veure la costura amb les lletres. I no suportava haver-me d’emprovar la roba, estigues quieta que et clavaré una agulla. I la història de la xiqueta que s’havia mogut mentre li posaven agulles a una vora i se’n va clavar una que es va trencar i li va anar per una vena fins al cor i es va morir.
A voltes ma mare cosia amb la tele encesa, a voltes amb la ràdio o amb música, sobretot, Carlos Gardel o Serrat. Em feien molta pena els veremadors de la cançó de Serrat, que amb la maleta a coll caminaven per un moll de l’estació de França i que potser no tenien ni un pam ni un poble.

Hui he anat al sastre de baix de casa (tenim un sastre amb bottega baix de casa) a recollir uns pantalons, i en entrar, he reconegut l’olor, l’olor de cosir. Hi havia estat altres voltes i no ho havia notat, de fet no sabia que cosir tinguera una olor, però hui l’he sentida i m’ha portat d’un colp a la meua infància. En pujar a casa m’he posat un disc vell de Serrat i m’hi he deixat portar.

10 pensaments a “costura

  1. Ma mare també cosia, en aquells anys tenebrosos del franquisme, perquè l’economia familiar s’hi trobava sota mínims, el sou del meu pare – botiguer molt a prop del mercat central de València – era francament escàs, per no dir miserable. La meua mare, ara octogenària, contribuïa així, a  arribar a finals de mes amb una mica de dignitat. Hi havia vegades que em despertava, enmig de la nit, potser les tres de la matinada, i encara veia el llum encès i sentia amb tristesa la màquina de cosir en funcionamanent, acabant tal vegada una peça de roba que lliurar a l’endemà.
    Jo també conec les paraules que envoltaven aquest ofici, com el guix blau, embastar, voraviu, el regle…però els meus records són foscos, d’ún pare explotat, una mare que treballava com una esclava, de privacions de tot tipus. Per això m’ha agradat el teu text, i per això mateix se’m reboliquen els budells quan sent espressions del tipus: “la incorporación de la mujer al mundo del trabajo…” com si les dones no haguessen treballat mai!
    Una abraçada, Marieta.

  2. Ai, Marieta, en un post, categoria ‘modistes’, vaig escriure una mica de la meva padrina i el seu taller de modista i tots els olors, colors que m’envoltàven. L’ou de fusta per sargir els mitjons o el que sigui, encara el tinc.

    Novament ‘touché’ ….
  3. Dues germanes de mumare, encara fadrines, cosien per altri dues cases més avall que canostra. Una d’elles brodava. Es treien els ulls. S’ocupaven de jo mentre els meus pares treballaven. Munpare era pescador, i mumare, com totes les dones dels pescadors, venia el peix davall un tamarell que va regnar fins el novembre de 2001, que un gran trasbals el s’endugué. Aquest tamarell i aquestes peixateres foren pintades per Anglada-Camarassa i altres pintors, i eren la base de l’economia del port de Pollença quan jo era petita. A canvi d’ocupar-se de mi, munpare els duia el peix. No es menjava altra cosa. Em duien damunt palmes d’or, per això, cada vegada que en un mercat pas per davant una pedra de peix li llenço una mirada de gratitud. A mi el que em martiritzava (com a tu, he vist) era que m’emprovessin, i me n’ha quedat un trauma que fa que em compri la roba fora emprovar, i sempre em sobren tres o quatre talles.
    Un que feia ràdios els en va fer una, i escoltàvem n’Elena Francis, i també la novel·la, i la tia que jo m’estimava més plorava com una magdalena. Davant la ràdio hi havia un braser de molinada, que en haver dinat cada dia enceníem amb un pot de conserves foradat que feia de xemeneia. Voltant el braser hi havia trinxes i retalladures: per cert molt finetes, perquè llavors tallaven arran. Em servien d’estora, però ja dic que eren estretes i n’acabava amb el cul congelat, d’aquelles sessions radiofòniques cada dos per tres interrompudes per interferències que elles deien que eren ‘els moros’. És clar, l’orografia de Pollença no afavoreix les comunicacions.
    Moltes vegades m’enviaven amb un vestit acabat a tal banda o tal altra. L’embolicaven amb un mocador de fer bolics, i amb una agulla de cap blanc travaven un full d’un bloc de fer comptes diminut. No record que ningú mai em pagàs.
    També m’enviaven a la merceria (el Cantonet, encara existeix) i allà vaig descobrir que era catalana, encara que elles m’ho varen negar. Un representant de vetes i fils que se m’havia colat (aleshores abusaven molt dels nins, i de les nines) s’enrotllava com una persiana amb na Francisca, i això em va fer cavil·lar. Els vaig preguntar si érem catalans, i elles em varen mentir. Em digueren que no, que érem mallorquins. Quan el meu pare va venir de pescar em va dir que érem mallorquins, però que descendíem dels catalans, i que veníem a ser cosins. De fet, ell tenia cosins catalans. Elles també per cert, però tothom estava mort de por. No ha canviat gaire.
    Les portes eren de sepí, més primes que el paper de fumar, i plenes de grops, que el vent del nord assecava i que deixaven uns cercles voltant els quals el celistre penetrava, vivíssim. Llavors, ‘pelàvem’ el foc amb una cullera vella, li llevàvem la cendra i afloraven els calius vermells com robins. Aquesta imatge de quan el caliu apareixia de davall la capa de cendra em dóna una sensació de confort i de benestar indicible.
    La cosidora se va casar amb un soldat que feia el servei a la Base, un sabater d’Inca. I jo vaig esser feliç perquè ja no havia de compartir la meva estimadíssima tia M. Cantava (i canta) beníssim, però amb una potència que no pot governar i que espatllava els micros. Als funerals de les seves amigues (els nins encara neixien a casa) interrompia el ‘requiem aeternam dona eis Domine’ per mocar-se, i jo l’estimava amb bogeria. Em feia pujar el darrer bocí del Puig descalça perquè li havia sortit bé no sé què, i ella anava un bocí de genollons. Estava com una cabra. Cantava el folklore andalús com ningú, i va anar a l’enterrament de na Lola Flores al cementiri madrileny de la Almudena (crec). Tothom la va veure per la tele, i s’hi fixaren, perquè aquell dia es va morir un germà seu.
    Però la felicitat, inclús en les seves versions més rudimentàries, no dura per sempre, i la tia es va casar amb un sergent de la Base, un mecànic especialista en hidros (et sonen) amb un bigoti com una frenada de bicicleta, i el món em caure al damunt i en va fer una coca de jo. El meu pare va anar al mestre d’aixa i li va encarregar la meva barca. Sort d’això, crec que m’hauria morta.
    Després d’uns nou o deu mesos varen tenir un fill, i el bisbe em va fer un paper perquè en pogués esser la padrineta: encara no tenia 14 anys. Després varen caure a Àfrica, El Aaiún.
    El meu fillol va rebre el seu diploma de cadete el mateix dia que el rebia l’hereu d’aquesta dinastia que ens dóna tants de maldecaps, quan era ministre en Narcís Serra. Ara està a Berlin. És un dels generals de l’Otan.

  4. Maria,

    Fas algunes entrades admirables. Només vull què sàpigues que no coneixo altre bloguista que sàpiga transmetre com tu la nostàlgia de l’expatriat-emigrant.

    Gràcies pel blog, doncs, que he descobert fa poc i espero visitar sovint.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *