Una risata

…vi seppellirà, diuen per ací, que vol dir que una rialla els sepultarà (a ells). No crec que funcione, però la foto (presa d’ací) m’ha fet riure. Com m’ha fet riure i pensar el post de Xesca, on diu que “L’humor s’ha d’entendre com una forma d’heroïsme. Quan no feim alguna pallassadeta, sovint ens deprimim.” Diu més coses, clar, llegiu-la.

Riguem, riguem, ací ens esperen cinc anys de fer pallassadetes. Jo comence ja.

2 pensaments a “Una risata

  1. Ho vaig llegir ahir a la nit a El Canvi (cada vespre un bocinet abans d’anar a jeure). I els catalans ho som més del compte. Però en Bauçà defensa l’humor dels pèrfids british, que és una altra cosa diferent. Ell, en Bauçà, no n’era gens de murri, i jo tampoc, i ja ens hauria anat bé ja, aquella mica d’astúcia. El meu estómac tampoc no resisteix Polònia ni res que se li assembli, ni me’n ric mai de ningú. Mai, però mai. Estic contra la befa, contra escarnir ningú, i molt menys els més febles o que hagin caigut en desgràcia, mal sien polítics d’idees diferents de les meves. Per qüestió de principis, tenc per norma barallar-me sempre amb els més forts.
    El cas és que per poder resistir les andanades d’aquest món que tremola i fa tremolar, t’hi has d’aferrar fort, i un vespre que vaig bramar tota la nit i vaig gastar dos rodets sencers de paper higiènic per eixugar-me tant de plorim, el dematí quan va sortir el sol no el vaig poder veure de tan inflats que tenia els ulls, i és quan vaig decidir posar veto a tant de ploricó.
    Una espècie de miracle (els miracles que fa el fet de tenir un bloc) m’ha fet retrobar gent que feia molts anys que s’havia extraviada, entre els quals un amic molt estimat, un devot lector de quan començava a escriure i un dels poquíssims erudits que he conegut que s’aferren apassionadament a un llibre i el devoren així com als escriptors ens agrada de ser devorats, i no com aquests professors que en Jaume Vidal Alcover caricaturitzava: els que són bons professors de literatura però no els trobes mai en un banc del parc assaborint un poemari, i no llegeixen mai, sinó que es limiten a classificar-te, i si no et poden classificar perquè no encaixes en cap compartiment, et lleven d’enmig i tal dia farà un any. Has d’escriure sempre amb la mateixa recepta. La d’aquí és plagiar l’últim llibre d’Amos Oz. Si no vas per aquí ja pots plegar. Doncs bé, l’amic retrobat és Amadeu Viana, ara és catedràtic de la universitat de Lleida. Està centrat en l’estudi de l’humor. Si vols accedir al seu bloc, ho pots fer des d’un post que em va posar ahir, clicant sobre el seu nom. És molt interessant el seu treball.

  2. Jo considero l’humor una de les coses més
    serioses del món, i els catalans tenim una dita que copsa perfectament tot allò
    que pot ser el seu objecte “riure del mort i de qui el vetlla”, és a
    dir, absolutament tot. Perquè l’humor és l’eina més essencial de qualsevol
    resistència: de la resistència contra els destrets de la vida. El riure
    és l’acte més subversiu que posseïm.

    En les seves referències a una història del riure mai escrita, Leopardi pensava
    que aquesta “potència” havia estat donada als homes perquè eren les
    més tristes i dissortades de les criatures, i era aquesta l’unica forma que
    tenien de plantar cara l’absurditat de la vida i la desgràcia d’estar destinats
    a la mort. El riure, diu Magris fent precisament esment de Leopardi, neix tot
    sovint de la desesperació i la desconhortada consciència del mal.

    N’hi ha casos extrems. Un poeta rus, de qui ara no recordo el nom i condemnat a
    mort en els anys 20 en un procés arreglat, no va parar de riure mentre li
    llegien els càrrecs i la sentència, mentre el portaven a la garjola i li
    embenaven els ulls davant l’escamot d’afusellament. Era el riure indestructible
    que impugnava aquella farsa miserable de la justicia soviètica.

    L’humor és una classe, molt elevada, d’heroïsme.
    Ho explicava fa uns anys un còmic i dissident turc: en el món s’enfronten el
    pensament del riure i el pensament del no-riure. Escolliu el vostre bàndol.!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *