Bella ciao

Bel·la Txao, com diu el Tonet. És una cançó que m’agrada i m’emociona molt i que ací es canta sovint a les manifestacions i no només. Jo sempre havia pensat que era una cançó dels partigiani italians que havien canviat la lletra a una vella cançó de treball de les mondine (les collidores d’arròs, recordeu riso amaro?). Doncs no, ni una cosa ni l’altra.
Acabe de llegir al diari que en realitat els partisans no la cantaven, la cançó que cantaven, l’himne, era Fischia il vento,  el que va passar és que després de la guerra Fischia il vento sonava massa comunista i tenia un aire massa soviètic. Bella ciao, en canvi, era políticament correcta i amb les seues referències a “l’invasor” podia anar bé a tothom, inclús a la Democràcia Cristiana.
Val, no era una cançó partisana però, si més no, era una vella cançó de treball de les mondine? Tampoc. Als anys 60s, quan la música tradicional comença a escoltar-se i alguns estudiosos comencen a rastrejar les velles cançons Bella Ciao comença a interpretar-se també amb la lletra suposadament original, que parla de les fatigues de les collidores d’arròs, fins que el 1965, en una carta a l’Unità, el senyor Vasco Scansani explica que la lletra de la Bella Ciao de les mondine la va escriure ell, en un concurs de cors, el 1951. Val, tampoc és una cançó tradicional, d’on ha eixit Bella Ciao?
L’estiu del 2006, fent turisme per París, Fausto Giovannardi compra un disc que es diu Klezmer-Jewish Swing Music, uns mesos després escoltant-lo al cotxe se n’adona d’estar cantant Bella Ciao mentre sona el disc. Torna a mirar-lo i allà diu que la cançó és Koilen, de Mishka Ziganoff i que és del 1919. No pot ser, la cançó és Bella Ciao, curiós, Giovanardi comença una recerca, com és possible que el 1919 algú haja enregistrat Bella Ciao a Nova York? o, més ben dit, com s’ha arribat d’una vella cançó jiddisch a Bella Ciao? Demana ajuda a especialistes i obté respostes, la cançó Koilen és una versió d’una vella cançó jiddisch que es diu Dus Zekele Koilen (el saquet de carbó), de la que existeixen al menys dues gravacions, una del 1921 d’Habraham Moskowitz i una del 22 de Morris Goldstein. D’un music holandès de música Klezmer rep la confirmació: Koilen (també Koilin, Koyln o Koylyn) va ser enregistrada a Nova York a octubre de 1919 per Mishka Ziganoff (o Tziganoff o Tsiganoff) i és, efectivament, una vella cançó jiddisch. Queda una pregunta: com pot un que es diu Ziganoff (tzigano, gitano) ser jueu? També a aquesta pregunta troba la  resposta: Mishka Ziganoff era un gitano cristià, acordionista nat a Odessa, que va obrir un restaurant a Nova York, parlava jiddisch i era músic a bandes Klezmer. El més probable és que la cançó arribara a Itàlia amb algun emigrant retornat dels Estats Units.
Jo, el proper 25 d’abril, festa nacional italiana, tornaré a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao.
Quan parlen de tradicions inventades…

En tinc moltes versions, des del cor de l’Exèrcit Roig a Quilapayun, passant per Renato Carosone o Obrint Pas. En pose una de Goran Bregovic i la Modena City Ramblers, que, ara que l’escolte un altra volta, té un aire Klezmer inconfusible.

Ara, la Koilen que Mishka Ziganoff va enregistrar a Nova York el 1919:

Tot açò ho he descobert hui a aquest article de Repubblica.

17 pensaments a “Bella ciao

  1. Si comencem a furgar a molts tòpics, i sobretot cançons que ens les sentim molt properes, ens trobem sorpreses. Molt bé aquesta recerca, però la cançó segueix representant una utopía i una il.lusió i s’ha de cantar quan toca.

  2. Per a molts, entre els que incloc molts companys valencians, catalans i francesos, és l’única cançó italiana de la que ens sabem la lletra i ens atrevim a cantar. Sigue escoltada a casa algú, en concert d’Obrint Pas o en jazz band, sempre la canto/em.

  3. Que ara vaig a encendre un ciri que va sobrar d’una festa. Perquè la cera calenta no regalimi damunt un ‘tapete’ (ara no me surt en català) de brinet, he posat l’espelma dins d’un recipient de iogurt, dels de vidre, davant una foto d’una amiga monja tancada que se va morir l’any passat i m’envia missatges que està de conya i que no pateixi per ella i que m’espavil, que no hi estic gens. Avui quan resi (una altra promesa que li vaig fer, cada dia resar amb un paper escrit davant el nas perquè encara no en sé) li demanaré que pressioni amb tota la potència del seu estat de gràcia perquè a Itàlia no guanyi les eleccions aquell que era amic d’un altre que tampoc no li agradava. Que no posin la mà al foc per cap monja ni per cap capellà, aquests que volen fer veure que les monges i els capellans van amb ells. De gent que creu, igualment que de gent que no creu, n’hi ha de moltes classes.

  4. Dos grans classics de l’acordió. Boniques cançons que la gent ha fet seves.
    Pe rcert, Fischia il vento també és una adaptació d’un acançó russa (titulada Katyusha) d’amor en temps de guerra, composada l’any 1938. Va ser adaptada per Felice Cascione (metge partisà 1918-1944) que l’any 1943 li va escriure una altra lletra.
    A vegades gratar per mirar més enllà et pot decepcionar, però nigú va dir que la via del coneixement fós la més fàcil.

    Per cert Marieta, ja estic acabant el llibre de la Goliarda que recomanves. M’està agradant (tot i ser un pèl llarg), sobre fa reflexionar sobre la condició de ser dona, avui i sempre.
    Bacci a tutti quanti.

  5. Aquests casos de cançons tradicionals que tenen un origen foraster és molt normal i passa a tot arreu.
    La música tradicional catalana i valenciana està farcida d’elles. I no parle de procedència espanyola, clar.
    R.G

  6. Impressionant explicació, merci. Vaig tenir una discussió una nit amb italians sobre aquest tema i una mica més i em maten (això de dir-los que en realitat no la cantaven els partigani…). De fet la nit que s’alliberava París el que es cantava era Ay Carmela. A mi la que també m’encanta és I ribelli della montagna amb el proleg de la carta de Gramsci “Vivo, sono partigiano…”. Espero que les eleccions no siguin un desastre total.

  7. Que exagerada que és la gent. No és la mateixa cançó. Son dues cançons composades
    independentment que s’assemblen una mica (“que son extremadament semblants” que dirien
    els mitjans de comunicació).
    Tu mateixa dius que no va ser fins mesos
    després de sentir la cançó que el noi aquest
    es va adonar que s’assemblava a Bella ciao. Es poden documentar centenars de casos de
    cançons composades independentment que
    s’assemblen, algunes molt. El nombre de melodies possibles d’una duració determinada
    no és infinit,
    és finit i calculable. En aquest sentit, les cançons no s’inventen: es
    descobreixen, es treuen a la llum.

  8. Uns compassos sí que s’assemblen, però que algú l’hagués duta de Nova York a principis del XX (pocs aparells per sentir enregistraments hi havia!) ho veig més pelut. Caldria fer més recerca. És cert que a vegades hi ha melodies que s’assemblen, o que tothom vol fer seves… i si no, veieu el tema Uskudara, que tothom a una part de la Mediterrània s’apropia. Interessant el tema, molt interessant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *