xufes

 

Un dia estava a una botiga al centre, propet de Campo de’ Fiori, comprant-me un jersei i l’amo de la botiga em va preguntar si era espanyola i si era de prop de València. Em vaig quedar parada perquè normalment no em pillen l’accent i, sobretot, mai amb aquesta exactitud geogràfica, li vaig preguntar com havia endevinat d’on venia i em va dir que no ho havia endevinat, que m’ho preguntava perquè em volia demanar un favor molt gran. Li vaig dir que si podia que clar que sí i aleshores em va explicar una història:

Ell és jueu (molts amos de botigues de roba ho són) i va arribar de Líbia als anys 60, ja vaig parlar dels jueus de Líbia que viuen a Roma en un altre apunt. Em va explicar que a cap d’any, Rosh Hashanah, en el segón dia de celebració, és costum menjar coses dolces i bones com a auguri i celebració de dolçor pel nou any que comença. Cada tradició té uns aliments especials per aquesta celebració, que, a banda de l’auguri d’un bon any té també un significat d’oferir a Déu, i a les persones estimades, les primícies, fruits nous i bons…

Resulta que els jueus a Líbia, celebraven aquesta festa també menjant xufes i van haver d’abandonar el costum en deixar el país. Ell, fa uns anys, en un viatge a València va veure xufes al mercat central i no s’ho podia creure, pensava que era una cosa que només es podia trobar a Líbia, així que en va comprar moltes i va preparar bossetes amb unes quantes xufes i en la següent celebració de cap d’any en va repartir entre els membres de la comunitat vinguts de Líbia, que les van rebre emocionats i sorpresos, ja que feia quasi quaranta anys que no en veien i no podien menjar-les per celebrar el nou any. Tot això m’ho explicava emocionat, amb una emoció que em va transmetre. El favor que em volia demanar era si li podia portar xufes quan anara a València, i, òbviament, li vaig dir que sí.

 

15 pensaments a “xufes

  1. Jo sóc nascut a Benimaclet, un antic poble annexionat ja fa un munt d’anys a la ciutat de València. De menut anava amb la bicicleta pels camps de conreu que hi trobem entre Benimaclet i Alboraia. En aquella època n’hi havia bona cosa de camps de xufes. Ara, la febre constructora ha envaït tot aquell indret màgic que encara conserve a la memòria, i a part que han desaparegut terres de conreu, l’horta de les meues excursions cicloturistes ha perdut tot l’encís misteriós que tenia aleshores. Què hi farem! Per cert, que a Benimaclet acostimàvem a anomenar als habitants d’Alboraia com a xuferos i xuferes, segons el cas. Ara, per raons laborals, hi visc a Alacant, lluny de l’horta i de les xufes de la meua infantesa. Per això m’ha agradat tant llegir el teu text.
    Una abraçada des de la ciutat del Postiguet.

  2. A Alcossebre l’anomenen xufla. Quan passava els estius ara ja fa moooolts anys, havia d’anar a collir garrofes, un tros que tenia la meva àvia i passàvem per un camí on tombant a l’esquerra, i tot arribant al tros ( prop e Cap i Corb ) havia un camp ple de xufles !!  M’agradàven d’alló més. Sempre trobes alguna pesona, no importa on siguis, en aquest món que et fa recordar moments, menjars, muntanyes, persones de la teva terra.

    Al Moll-Alcover he trobat : ‘A Alboraia, mare meua, me’n tinc que anar a casar, que em paguen el dot en xufes, i tindré què rosegar’
  3. El jueus es quedarien maravellats si els dugueres orxata. Vaig estar un temps en un pis d’estudiants a Benimaclet amb uns companys que eren de Vinaròs i a voltes feiem una escapadeta a Alboraia a pendre una bona orxata. 

  4. Oh, és una d’aquelles històries que fan caure la llagrimenta. M’han vingut ganes d’enviar-li xufes a mi també, a aquest bon home! -i això que no sóc molt orxatera; sóc més de granisat de cafè-. D’una banda, se’m fa estrany que la xufa no es comercialitze més -almenys igual que la llet de soja, que ve a ser com orxata feta amb soja-. D’altra banda, veient que la joia de la Corona (valenciana) -la taronja- se n’ha anat a fer la mà, no se m’acut com s’hauria pogut potenciar més la xufa…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *