L’arte della gioia

L’acabe d’acabar fa cinc minuts, anit em vaig adormir que em faltaven poquíssimes pàgines (vaig tornar de Castelló morteta) i tenia moltes ganes d’arribar a casa per acabar-lo.
Jo he sabut que existia per la traducció al català (L’art de viure) i la major part d’italians que saben que existeix ho han sabut per les reedicions fetes gràcies a l’èxit de la traducció al francès.
La vida de l’autora és un altra novel·la: siciliana, filla d’un advocat d’esquerres i d’una de les figures històriques de l’esquerra revolucionària italiana, Maria Giudice, a qui el llibre està dedicat (i que hi és com a personatge). Els pares, vidus, es van "ajuntar", ella amb set fills i ell amb tres i van tindre a Goliarda, que va ser educada a casa i va fer carrera com a actriu. Als 43 anys va començar a escriure L’arte de la gioia, es va passar tots els matins durant nou anys (del 67 al 76) escrivint amb bolis bic de punta fina una novel·la de més de 600 pàgines, amb la intenció d’escriure "literatura popular d’esquerres", ningú li va voler publicar. L’any 80, completament arruïnada va acabar a la presó per furtar-li joies a una amiga. Malauradament no va veure mai publicada la novel·la, va morir l’any 96 i la novel·la va ser publicada pel seu darrer company l’any 98, sense que ningú li fera cas.
Anem al llibre: al començament no em va agradar molt, no sé què m’esperava…i quan me’n vaig adonar ja no el podia deixar. La protagonista és una dona siciliana i pobre, nata l’1 de gener del 1900 i al llibre passa bona part de la història del segle XX, és un personatge perfectament amoral, que no dubta en matar en la seua recerca de la felicitat. A l’alçada de la pàgina cent ja m’hi havia enamorat irremeiablement. Una dona que intenta ser lliure i que deixa ser lliures als que l’envolten, que esdevé sàvia i que s’enamora sense voler posseir i que cria una colla de fills, propis i no, en llibertat i feliços. La història està plena de política, d’amor i de sexe, explícit, mai (mai) vulgar, el llibre està ple de cossos i de carícies i d’abraçades i de besos. L’escriptura (he llegit que la traducció catalana és molt bona) és esplèndida, respira, acarona, és (no sé com dir-ho) una escriptura corporal, vibrant.
El llibre comença amb una xiqueta (la protagonista) que pateix una violació i acaba amb un orgasme dolcíssim de la protagonista als 70 anys.

7 pensaments a “L’arte della gioia

  1. …després de les paraules que tu li has dedicat, és no tenir sang dins les venes. Ja l’he afegit a la llista d’encàrrecs que una amiga que sempre tresca per les llibreries segur que em durà

  2. LaJa fa temps que volia llegir-lo però tenia por que fós una mica pastel. Seguiré el teu consell i el llegiré tant aviat com me’l portin amb italià.
    M’agrada molt el teu blog. La veritat és que quan tardes més de 2 dies a escriure ho trobo a faltar!

  3. Abans de marxar a la meu retir dels Pirineus, sempre faig una cerca de llibres per emportar-me, i això de la blocosfera és una mina !!! Entre tots vosaltres, vaig prenent nota de les vostres recomenacions.

    Fa patxoca aqwuest llibre; és clar que tú ens fas una descripció de les teves, i ens fas arribar la mel als llavis.
    Bon dia Marieta !
  4. però no em puc afegir a la joia general. Vaig provar de llegir el llibre, deixat a una amiga meva per una amiga nostra continental, i no el vaig poder acabar. I això que em feia moltes ganes, però trob que la història sona molt poc creïble, em recordava Baltasar Porcel quan a qualque novel·la delira sobre Mallorca. Tot al contrari d’Il Gatopardo on apareix una illa mediterrània “real”, tot i tractar-se d’una novel·la, òbviament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *