L’affaire Moro

La storia d’Itàlia ha una metà oscura
Carlo Lucarelli

Dels aniversaris que toca commemorar enguany, ací a Itàlia, ja vaig parlar del naixement de la Constitució republicana, però hi ha un altre que, segurament, tornarà a provocar rius de tinta i de confusió: el 16 de març de 1978 va ser segrestat a Roma i assassinat després de 55 dies, Aldo Moro, President de la DC.
El caso Moro és un dels anomenats Misteris d’Itàlia: fets de la història republicana italiana, mai resolts i plens d’ombres, intrigues  i secrets que comencen amb la matança de manifestants a Portella de la Ginestra, Sicília, l’1 de maig del 47 i no han acabat encara. La llista inclou tots els atemptats del terrorisme feixista, com el de l’estació de Bolonya, mai aclarits, i altres fets que han condicionat la història recent italiana. 
Sobre el cas Moro s’han escrit centenars de llibres, s’han fet desenes de pel·lícules i s’han celebrat sis processos, un dels quals encara està obert. Periòdicament apareixen nous documents o alguna de les persones implicades fa noves declaracions que, normalment, l’única cosa que fan és afegir ombres a l’assumpte. No tinc cap intenció d’entrar ací en el mèrit dels fets ni d’escriure la llarga llista de preguntes òbvies que encara no han trobat resposta. El que vull és parlar d’un llibre: L’affaire Moro de Leonardo Sciascia.
(…)

Sciascia va escriure L’affaire Moro en calent, pocs mesos després dels fets. El llibre va eixir primer a França i quan va eixir a Itàlia va provocar, com Sciascia havia previst, moltes incomprensions i polèmiques. El llibre comença amb una cita d’Elias Canetti: La frase més monstruosa de totes: algú ha mort "al moment just".
Dedicat a Pasolini, amb una dedicatòria de vàries pàgines que és la introducció del llibre (per Pasolini, amb Pasolini), el llibre comença amb la impressió de Sciascia de que a
l’affaire tot estava ja escrit, que els fets vivien "en una esfera d’intocable perfecció literària".
El que Sciascia fa a continuació és una anàlisi textual i literària de les cartes de Moro des de la "presó del poble", de les 30 cartes que es coneixien en aquell moment. Curiosament, mentre Moro estava segrestat les seues cartes van ser titllades per la premsa, per la DC i pels investigadors, de documents no creïbles perquè escrits per una persona que estava "fora de si", completament alienada. De fet, mai es van analitzar durant les investigacions policials mentre va durar el segrest (!). Va ser Sciascia el primer que, en lloc d’estigmatitzar-ne el contingut, va fer atenció a les cartes, buscant-ne el sentit més profund, va intentar analitzar el cas, mitjançant les cartes, amb una perspectiva científica, neta de prejudicis ideològics o polítics. D’aquesta manera el llibre de Sciascia il·lumina el que Robert Katz va anomenar la
confusió universal, que ha envoltat, des d’aleshores, l’afer.
Examinant el cas des del punt de vista de la comunicació, amb una anàlisi quasi filològica, construeix les seues reflexions sobre Moro a partir de la lectura dels documents, copsant-ne les ambigüitats, amb una especial sensibilitat per la comprensió de les paraules. Va ser el primer que va trobar en les cartes els indicis que Moro, molt més lúcid del que tots pensaven, intentava fer arribar al partit, al govern i als investigadors. Buscant en les paraules de Moro el que Sciascia anomena el "codi del no-sentit", buscant en els passatges "conceptualment estranys" en els que un intel·lectual com Moro difícilment hauria caigut, les pistes i els indicis que Moro intentava comunicar sobre on es trobava i que, malauradament, van ser ignorats per tothom. Sciascia, a més, no es presta a la "santificació" de Moro duta a terme, una volta mort, per qui el va deixar morir.
Llegir
L’affaire Moro significa, també, abandonar-se al plaer de seguir el raonament d’una intel·ligència agudíssima que ordena, estructura i analitza el material d’estudi, amb una lucidesa i saviesa extraordinàries i que s’obstina en comprendre’l utilitzant pura i simplement la raó.
El resultat és un dels més violents i poderosos actes d’acusació que han estat dirigits a l’Estat i a la seua classe dirigent i que, personalment, rellig periòdicament, ja que, a més, és l’únic dels llibres escrits sobre el cas que suporta el pas del temps sense perdre ni una gota de sentit.
No sé si està traduït, però és una lectura molt recomanable.

 

5 pensaments a “L’affaire Moro

  1. Has vist el Buongiorno, notte de Marco Bellocchio? En certa manera, resulta un complement i un contrapunt de l’anàlisi racional de Sciascia. El que Bellocchio acaba posant en imatges és l’ascendent que les forces irracionals poden tenir sobre la vida. I d’això en resulta  una pel.lícula torbadora en grau extrem, perquè demostra que tot sovint no és una xarxa de reflexions, sinó només d’obscures pulsions, intuicions esbiaxades i pèrdua del sentit de la realitat allò que determina els esdeveniments que marquen la història.

Respon a Alexandre Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *