El bloc d'en Titot

Francesc Ribera

5 de gener de 2008
11 comentaris

Más se perdió en Cataluña

L’altre dia em vaig trobar badant a la Galeria de Manresans Il·lustres a l’Ajuntament de la capital del Bages.

Hi tenien un paper èpicament preeminent els combatents antinapoleònics i els burgesos i prohoms de finals del XIX.

Els uns i els altres se’m van fer protagonistes d’una reflexió que, curem-nos en salut i diguem-ho d’antuvi, és d’un rigor històric rebatible.

No cal que ens hi emprenyem. No ens cal una història de combat impertorbable contra Espanya per justificar la nostra lluita actual. No ens cal forçar la interpretació dels fets històrics per adaptar-los a una èpica de resistència gloriosa.

Reconeixem-ho: ja ens tenien. O, si més no, això sembla.
Al segle XIX els espanyols ens havien fet espanyols. Això és el que es llegeix en la història dels catalans de fa 150 anys. A principis del segle XIX els catalans ens matàvem amb els francesos per defensar la independència d’Espanya. Durant cinquanta anys vam fer tres guerres (una més que “la resta d’espanyols”) per discutir quin Borbó tenia dret a la corona d’Espanya. Fins i tot el meu avi va anar a Cuba a defensar els darrers reductes d’hispanitat colonial al Carib.
Sí que pot ser que això sigui la història que escriuen els vencedors i que darrere hi hagués un poble català immers en un combat vençut i silenciat contra Espanya. Però davant la manca de cap prova irrefutable crec que és millor assumir que vam ser espanyols i així evitàrem basar els nostres arguments en especulacions. Deixem-ho amb que hi va haver un temps en què sense ser culturalment espanyols, nacionalment ho preteníem ser.
Això encara dóna més mèrit al moment actual. Es pot afirmar sense gaire risc que mai, des del primer terç del segle XVIII hi havia hagut tants independentistes catalans.

Què va passar?
La pregunta que es desprèn d’aquest contrast, entre la Catalunya del segle XIX i la del segle XXI, és el motiu d’aquesta renuncia creixent a voler ser espanyols.
De seguida em va venir al cap una coincidència i una idea que no goso elevar a la categoria d’hipòtesi però sí que la deixo damunt de la taula.
En el període de 1880 a 1900 coincideix la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines) amb l’inici del catalanisme (Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Bases de Manresa…)
És possible que hi hagi una relació directa entre aquests dos fets?
És el colonialisme una condició inherent a la nació espanyola?
És possible que davant la pèrdua de les darreres colònies Espanya fes un exercici de regressió i iniciés una relació colonial amb uns territoris que ja estaven pràcticament assimilats del tot?
Podríem dir que Espanya serà imperi o no serà?
Totes les pistes que ens brinda la història dels darrers cent anys poden donar una resposta afirmativa a aquestes preguntes.
El fet és que un dia els espanyols van deixar de considerar els catalans com a espanyols. I cent anys anys després, aquest és el resultat: ens estan acabant de convèncer.
Actualment, la Catalunya espanyola, la néta del meu avi, la que se sent part integrant d’Espanya ha perdut, fa uns mesos el seu darrer referent polític: Josep Piqué. La resta d’espanyolisme, arreu dels Països Catalans, és el colonial. I això és fantàstic perquè és la millor garantia de l’acceleració del procés de trencament amb Espanya.
Fins i tot els darrers esdeveniments -la crisi de les infraestructures- ens poden fer pensar que els espanyols ja no només estan convençuts que no som espanyols sinó fins i tot comencen a preveure la imminent independència de Catalunya.
Invertiríeu gaire en un territori que esteu a punt de perdre?

  1. Tens molta raó, però no tota, com jo. Si bé les classes dirigents van contribuir enormement a la creació de la nació espanyola (et recomano el volum de Josep Fontana de la "Història de Catalunya" a Edicions 62) és també veritat que hi havia resistència, és a dir, no hi havia tot un cos social així o aixà, des de part del carlisme a l’anarquisme insurreccional. El catalanisme no anava sol, es tocava amb l’anarquisme, el socialisme, el repubicanisme, la masoneria, el lliurepensament… El que crec que hem de rebutjar és aquesta interpretació que posa Prat de la Riba o la Lliga al nostre costat. Ni per tradició, ni per res. Com deien el 14 d’abril a Barcelona: Visca Macià, mori Cambó!

  2. Fixa’t què deia en Prim el 1851 (citat per López Tena): http://blogs.publico.es/ciudadanos/11/magdalena-alvarez/
    Domesticats del tot no ho devíem estar.

    I sobre la Guerra del Francès (ells en diuen de la Independencia), hi ha molt a discutir. Si nosaltres tenim crosta, ells tenen una capa d’un metre de formigó. Ens han venut el Curro Jiménez i el Timbaler del Bruc, però la cosa no va ser pas tan simple. Hi ha molta teca a revisar, i no serà pas aquest any, amb el dos-cents aniversari del “glorioso dos de mayo”.

    Una assimilació d’una nació no es pot fer si no hi ha un sistema educatiu potent, i uns mitjans d’informació que propaguin el missatge. Això, el país veí de l’oest no ho va tenir fins ben entrat el segle XX.

  3. I els vencedors són els hereus de la victòria del ‘alzamiento nacional’ de Francisco Franco que fa trenta anys instauraren el regim monarquic constitucional actual. Abans es podia ser català i espanyol o castellà i espanyol, ara després de la dictadura de Franco si eres espanyol tens que deixar de exercir com a català per reconvertir-te en castellà.

  4. Ho vaig llegir al llibre d’en Tremosa i em fa pensar bastant. Si ho vaig llegir bé, el que s’hi venia a dir era que Espanya en tant que estat modern va ser impulsat sobretot desde Catalunya.

    I és que era sobretot a Catalunya a qui interessava crear un mercat ampli sobre la base d’un conjunt de regnes d’una mateixa monarquia.

    Això però, no vol dir que aleshores fóssim més espanyol tal i com s’enten avui en dia. Encara que ens costi d’entendre gairebé hauríem de dir que pels catalans Espanya va ser un invent útil per protegir-nos de Castella. Espanya ens va donar més progrés i també més poder. A la cort de Castella els catalans no hi eren representats, a les corts espanyoles, sí. A més a més hi vam fer força calers i es va enfortir una burgesia que amb el temps estructuraria la renaixença i el noucentisme.

    Després va venir la identificació Espanya-Castella però a la primera meitat del XIX els catalans bé podien ser majoritàriament espanyolistes i anti-castellans a l’ensems.

    Avui en dia els castellans s’han apoderat de l’espanyolitat talment com els franquistes ho han fet de la democràcia i tot ha canviat tant que costa d’entendres’hi però la burgesia catalana encara manté tics de l’àntic esquema (tot això de la pedagogia i de pensar que podem anar a madrid i ens respectaran perque podem contribuir tant al progrés de l’estat…)

    Avui en dia els espanyol ja no és que faci temps que han deixat de considerar-nos espanyols (a nosaltres, els pares de l’invent) ni ja no és que faci temps que ens considerin els seus enemics… és que fa dècades que han decidit exterminar-nos com a nació, volen assimilar-nos. I si per aconseguir-ho cal ensorrar-nos econòmicament per ells perfecte. Primer ens varen empeltar amb grans dosis de saba castellana, ara ens poden econòmicament com si fóssim un bonsai.

    La jugada és perfecta i la veritat és que ens està fent molt de mal però per sort nostra el món ha canviat ràpidament i profunda i ara el projecte Espanya no ens beneficia gens, ni per mercat ni en res. Per tant si abans podiem ser espanyolistes i anti-castellans, ara serem molt més castellans que mai però molt més anti-espanyols que mai… i en creixent progressió!

  5. Espanya havia de ser una espècie de Suïssa i llavors tots haguéssim pogut ser espanyols sense renunciar a la nostra identitat, però a acabat essent una espècie de Rússia que genocidi rere genocidi intenta perpetuar-se.

  6. hem obert un nou bloc sobre la música en català. Si a vosaltres també us agrada aquest tipus de música, passeu-vos-hi i deixeu-ne constància. és a dir, comenteu.

    depen de tots vosaltres que aquesta iniciativa força prometedora tiri endevant.

    recomanem que us el poseu a preferits. no costa res. d’aquesta manera us serà més fàcil anar-lo frequentant…

    saluts!

      

    http://elnostrecant.blogspot.com/

    http://elnostrecant.blogspot.com/

    http://elnostrecant.blogspot.com/

    http://elnostrecant.blogspot.com/

    http://elnostrecant.blogspot.com/

    http://elnostrecant.blogspot.com/

    http://elnostrecant.blogspot.com/

  7. Benvolguts/Benvolgudes blocaires, A finals de 2007, un grup de blocaires osonencs vam impulsar Blocaires.Osona, que vol ser el col.lectiu de blocaires osonencs, obert a tots els que formem part de la blocosfera de la comarca.L’objectiu de Blocaires.Osona, segons el manifest fundacional, que podeu llegir clicant aquí, és estimular i reivindicar la cultura blocaire, donar forma i contingut a la rica comunitat blocaire d’Osona i projectar-la amb força a la Catosfera. El proper dijous 17 de gener, a 2/4 de 9 del vespre, a l’auditori del Col.legi d’Arquitectes de Vic, es portarà a terme la presentació pública de Blocaires.Osona en el marc de la presentació del llibre del blocaire de referència del nostre país, Saül Gordillo ( http://www.saul.cat), Nació.CAT.Esperem comptar amb la vostra participació en aquest acte i en els propers que es facin. Salutacions cordials, Blocaires.Osona

  8. Ja sé que no té res a veure amb el tema de l’actualització, però fa dies que em pregunto si les CUP són una formació d’idees comunistes o no,
    Gràcies per l’atenció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!