Publicat el 13 de gener de 2008
Torino operaia
Les darreres grans manifestacions obreres a Torí han segut enterraments.
L’acereria Thyssenkrupp, la darrera que quedava a Torí, tenia previst tancar definitivament el 30 de Setembre d’enguany. A febrer s’havia d’aturar la primera línia, la 5. Una de les colles que treballava a la línia 5, la que va començar el torn a les 10 de la nit del 5 de desembre, no va tindre temps de perdre la faena. Aquella nit un accident els va matar als set, cremats.
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.
Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, estaven desmantellant, però continuava activa.
A l’enterrament dels primers morts (els altres van anar morint a l’hospital) hi van anar trenta mil persones, silencioses. L’alcalde de Torí, com tants torinesos fill d’un obrer del metall, diu: a l’enterrament d’Agnelli la gent hi va anar per dir “jo hi era”, en canvi ací la gent estava dient “vosaltres hi sou”.
(…)
L’acereria Thyssenkrupp, la darrera que quedava a Torí, tenia previst tancar definitivament el 30 de Setembre d’enguany. A febrer s’havia d’aturar la primera línia, la 5. Una de les colles que treballava a la línia 5, la que va començar el torn a les 10 de la nit del 5 de desembre, no va tindre temps de perdre la faena. Aquella nit un accident els va matar als set, cremats.
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.
Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, estaven desmantellant, però continuava activa.
A l’enterrament dels primers morts (els altres van anar morint a l’hospital) hi van anar trenta mil persones, silencioses. L’alcalde de Torí, com tants torinesos fill d’un obrer del metall, diu: a l’enterrament d’Agnelli la gent hi va anar per dir “jo hi era”, en canvi ací la gent estava dient “vosaltres hi sou”.
(…)
Un cronista va escriure: “El soroll de les persianes de les botigues tornant a obrir anunciava que tot s’havia acabat”. Diuen els obrers que els set van morir perquè feia temps que eren invisibles. Els obrers existeixen, clar que existeixen, però existeixen a la fàbrica, fora no, i la invisibilitat social els fa dèbils, la debilitat i la soledat porten inseguretat.
Un company diu: “Quan era xicotet, veia amb mon pare, al telegiornale, les noticies sobre el conveni del metall, “onze milions de treballadors es manifesten”, ara no sabem ni quants som”. Fausto Bertinotti, comunista i president de la Cambra, va parlar, al primer enterrament de la “irrellevància obrera”.
L’alcalde de Torí, Chiamparino, va proposar enterrar-los junts, fer un lloc al cementiri per a ells: “Si dintre d’un any, de cinc, de deu, algú vol recordar, parlar-ne, partir d’aquelles morts per discutir sobre la seguretat al treball, cal un lloc, i no quedarà ni la fàbrica, no hi haurà res”.
En el passat un accident com aquest hauria provocat una vaga general immediata, tothom s’hauria aturat, els treballadors haurien eixit al carrer.
Divendres passat, en el moment de l’enterrament del darrer mort, totes les locomotores de tots els trens d’Itàlia, van fer set xiulits d’alarma, set llargs i tristos planys per set obrers irrellevants.
Un company diu: “Quan era xicotet, veia amb mon pare, al telegiornale, les noticies sobre el conveni del metall, “onze milions de treballadors es manifesten”, ara no sabem ni quants som”. Fausto Bertinotti, comunista i president de la Cambra, va parlar, al primer enterrament de la “irrellevància obrera”.
L’alcalde de Torí, Chiamparino, va proposar enterrar-los junts, fer un lloc al cementiri per a ells: “Si dintre d’un any, de cinc, de deu, algú vol recordar, parlar-ne, partir d’aquelles morts per discutir sobre la seguretat al treball, cal un lloc, i no quedarà ni la fàbrica, no hi haurà res”.
En el passat un accident com aquest hauria provocat una vaga general immediata, tothom s’hauria aturat, els treballadors haurien eixit al carrer.
Divendres passat, en el moment de l’enterrament del darrer mort, totes les locomotores de tots els trens d’Itàlia, van fer set xiulits d’alarma, set llargs i tristos planys per set obrers irrellevants.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Una de les coses i causes més nobles del moviment obrer organitzat és la lluita per la seguretat i higiene en el treball. Lluita contra la forta i fonda sinistralitat. Que guanyar calès no sigui a costa de la integritat física i psíquica de les treballadores i treballadors. Més encara, en èpoques de voracitat neoliberal extrema, sense límits.
La teva crònica m’ha despertat la ràbia que vaig sentir i sento cada cop que torno a veure l’escena de l’enterrament dels avis de la Casa del Poble a Novecento.