Publicat el 11 de gener de 2008
Roma
A city becomes a world when one loves one of it’s inhabitants
Lawrence Durrell, The Alexandria Quartet
Hui fa deu anys que vaig arribar a Roma amb una beca, dues maletes, una versió bilingüe italià-català de Verrà la morte e avrà i tuoi occhi de Pavese, un diccionariet català-italià (i viceversa) i una guia de Roma per a turistes.
La Ciutat em va rebre amb un dia de sol fred i net (amb l’aire prim, com diu Pla), i ja el primer dia vaig saber que me n’havia enamorat. Quan dic que la Ciutat em va rebre vull dir exactament això, vaig sentir que m’havia estat esperant i m’estava rebent, amb el somriure i amb l’esguard amb què es rep a qui s’espera.
Recorde molt bé aquells primers dies, intentant copsar la llengua, la gent, la bellesa i la vida de la Ciutat. Els vaig passar caminant pels carrers, amb els ulls ben oberts (i la boca també), com si tot allò fóra només per a mi, per al meu delit personal i sabent, a més, que tenia molt de temps, que no em calia veure les coses a corre-cuita, que jo no era una turista (sola) més.
El segon dia, a l’autobús, una senyora que va veure com mirava les taronges que duia a un cistell (jo pensava que potser venien de Castelló) me’n va regalar una, no vaig entendre res del que em va dir, però el gest el vaig entendre i el recorde sovint quan pense en aquells primers dies a la Ciutat.
El que no sabia aleshores era que a més del somriure i les meravelles, la Ciutat em tenia reservats altres regals i que volia que jo em quedara.
No sabia encara que Roma volia ser, també, la meua Ciutat.
La Ciutat em va rebre amb un dia de sol fred i net (amb l’aire prim, com diu Pla), i ja el primer dia vaig saber que me n’havia enamorat. Quan dic que la Ciutat em va rebre vull dir exactament això, vaig sentir que m’havia estat esperant i m’estava rebent, amb el somriure i amb l’esguard amb què es rep a qui s’espera.
Recorde molt bé aquells primers dies, intentant copsar la llengua, la gent, la bellesa i la vida de la Ciutat. Els vaig passar caminant pels carrers, amb els ulls ben oberts (i la boca també), com si tot allò fóra només per a mi, per al meu delit personal i sabent, a més, que tenia molt de temps, que no em calia veure les coses a corre-cuita, que jo no era una turista (sola) més.
El segon dia, a l’autobús, una senyora que va veure com mirava les taronges que duia a un cistell (jo pensava que potser venien de Castelló) me’n va regalar una, no vaig entendre res del que em va dir, però el gest el vaig entendre i el recorde sovint quan pense en aquells primers dies a la Ciutat.
El que no sabia aleshores era que a més del somriure i les meravelles, la Ciutat em tenia reservats altres regals i que volia que jo em quedara.
No sabia encara que Roma volia ser, també, la meua Ciutat.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
són un regal per a els que hi venim de fora. Molt bonica, la descripció de les teves primeres hores.
Wu Ming.cat
Molt bonica la descripció que en fas de les primeres jornades, en part m’hi veig reflexat.
El meu primer dia a la ciutat, intentant buscar un lloc on viure, vaig descobrir el significat de la paraula sciopero …
Doncs, per molts anys! Deu anys no són deu dies… La meva època italiana a Itàlia va ser més curta; ara la continuo a Barcelona. Estic convençuda que una llengua t’obre una porta que dóna a molts paisatges nous: la gent, la bellesa i la vida de la gent i les ciutats,… I en això estem lluitant.
Només he passat unes vacances a Itàlia, però vaig tenir clar que si no visqués on visc, era allà on hi hauria casa meva… marxar de Florència va ser molt trist… si un dia em perdo, que em busquin pels voltatns del Duomo…
Quin post més bonic, tan ben explicat aquest sentiment que et lliga a un lloc…
Marieta, ens has descrit molt bé, del fons de la teva ànima com Roma et va seduïr i t’has quedat. Els que hem anat de ‘visita’, no vam tenir les sensacions que tant bé ens has descrit, però sí de tornar-hi una i una altra volta.