Leopardi

Una de les coses que no els perdonaré mai (a qui? a ells) és no haver estudiat a l’escola els nostres clàssics i que m’hagen fet llegir i estudiar fins a la mort d’avorriment El cantar del Mio Cid i les Coplas a la mort del pare de Jorge Manrique (que en pau descanse), encara me’n sé un parell de memòria (i Bécquer, del salón en el ángulo oscuro…).
Els italians, si més no els que ara són adults, han estudiat i llegit i entès la Divina Comèdia. I tots, tots, saben de memòria fragments de la Comèdia i alguna poesia de Leopardi, quasi sempre L’infinito. Amb les novel·les no els ha anat tan bé, i s’han hagut d’empassar dosi sobrehumanes de I promesi sposi  de Manzoni (poverelli!).
Amb L’infinito he fet la prova i tots la saben de memòria (i els agrada), jo només puc competir amb Manrique i Bécquer, i no hi ha color. Em fa molta ràbia molta, haver d’explicar que jo he estudiat clàssics estrangers, i que els meus no els he estudiat mai a l’escola. Ausiàs March hauria de fer part de la meua formació i del meu patrimoni escolar com Dante o Leopardi del dels meus amics italians. I em fan molta enveja.
M’agrada molt demanar que em reciten L’infinito, un bon amic té una samarreta molt bonica amb estels dibuixats i els dos últims versos, i és una excusa perfecta per fer-me-la recitar…Così tra questa immensità s’annega il pensier mio: e il naufragar m’è dolce in questo mare.
He trobat dues lectures que m’agraden i no sabia quina posar, les he posades totes dues. Una la llig Giorgio Albertazzi, un actor que m’agrada moltíssim. El vaig veure a Ferrara en Memorie di Adriano, és increïble veure a eixe home de 84 anys que és Adrià. Fa L’infinito  molt teatral. L’altra és de Vittorio Gassman, què dir.
A vull llegir hi ha el poema i una traducció de Narcís Comadira i una de Josep Carner.

Bon any nou ple dolços naufragis…

L’INFINIT (Trad. Narcís Comadira)

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

L’INFINIT (Traducció de Josep Carner)

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l’últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m’espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d’aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l’etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d’aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m’és dolç de naugragar-hi.


L’INFINITO
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.

9 pensaments a “Leopardi

  1. Scrivo questo post in italiano perchè costretto dall’autrice del blog (già mia maestra di castigliano !!!), che non ritiene chissà perchè il mio catalano scritto degno di essere scritto… cmq posso tradurrre ininglese, se richiesto.
    Io sarei il bon amic che té una samarreta con gli ultimi versi dell’Infinito; per la precisione la succitata samarreta è stata acquistata in Recanati, nel museo che i pronipoti del povero Giacomo hanno ricavato, brillante operazione di marketing, dalla casa natale nel natìo borgo selvaggio, Recanati appunto.
    Non si può che concordare con Maria sull’ingiustizia di aver dovuto studiare El Cid (per me sarà sermpre C. Heston che davanti a Peniscola declama "Cittadini di Valencia!") e gli altri suoi allegri compatrioti.
    Se però può servire, anche noi abbiamo i nostri (minori si intende) problemi; per rallegrarti spero, oltre ai Promessi Sposi da te giustamente citati ti segnalo Pianto Antico del buon Carducci (metto solo il link perchè ho provato a incollare l’immagine e si è impallato tutto):
    http://digilander.libero.it/interactivearchive/carducci_pianto.htm

    Sappi che io questi versi li ho imparati per osmosi, contro la mia volontà, e non posso scordarli mai. Forse una lobotomia ?
    Un abbraccio
    Giups

  2. La voce di Albertazzi è troppo distaccata, quella di Gasmann mi ha fatto venire da piangere…
    Ecco l’elenco delle altre poesie di Leopardi che le maestre ci hanno fatto imparare a memoria alle scuole elementari: Il passero solitario; La quiete dopo la tempesta; Alla luna; A Silvia; Il sabato del villaggio; Canto notturno di un pastore errante dell’Asia.
    Questa invece la sua ultima canzone, la più amata dagli intellettuali di sinistra: La ginestra o il fiore del deserto http://it.wikisource.org/wiki/Canti/La_ginestra,_o_il_fiore_del_deserto.
    Un bacione marieta!
    Sara

  3. El meu matiner descobriment de Leopardi (bé, mentre estudiava COU) va deixar-me fred per culpa d’una traducció més aviat fluixa. Després, ja a la Universitat, qui esdevindria el meu millor amic, nascut a Milà i alumne del Liceo de Barcelona, me’l va tornar a descobrir. I va ser un enlluernament, una fulguració poderosíssima.
    Encara puc recitar de memòria aquest Infinito o la incomparable "sera del dí di festa" amb aquells immortals versos que el clouen :
    "ed alla tarda notte
    un canto che s’udia per li sentieri

     

    lontanando morire a poco a poco

    già similmente mi stringeva il core."

    Com vaig llegir en el pròleg d’un dels seus traductors castellans, aquest cant, que podria ser l’ obra culminant de qualsevol lírica va escriure’l el dissortat Giacomo als 21 anys.

  4. T’acabo de descobrir al web promogut pel supercrack Enric Gil Gonzàlez.

    Caram, Marieta, bonica, riallera i pèlroja… oi que em perdonaràs les flors?!

    Bon any,

    Pere

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *