Dames incomparables
Per més que ens falti temps ?i me’n falta?, hi ha hàbits que és bo de no perdre. Com el de llegir-se les esqueles. […]
Qui ho hagi fet avui es deu haver deixat sorprendre per la que recorda els quaranta anys de la mort de Vivien Leigh:
La curiositat ha pogut prou per fer un google i descobrir que la signant de l’esquela, Elvira Clara Bonet, té una història a explicar: va encandilar-se de l’actriu als quinze anys, quan la va descobrir a El que el vent es va endur i va decidir conèixer-la. I se’n va sortir. I es van cartejar durant anys. I es veu que la dèria va arribar fins a l’extrem que cada mes li enviava un ram de roses vermelles. I, per arrodonir-ho, si els diaris no enganyen, no viu gaire lluny de casa…
Si fos periodista, o en tingués l’ànima, no esperaria a demà per buscar-la, per trobar-la, per visitar el santuari que té dedicat a l’actriu. Per fer-li explicar la seva història de cap a cap.
Avui fa quaranta anys que moria Vivien Leigh, quan només en tenia cinquanta-quatre, i a Horta hi ha algú que ha fet del seu record una passió.