L’altre dia parlava de
San Gennaro, però a Nàpols hi ha dos sants, San Gennaro i Maradona (a la foto, un altaret amb tots dos). Des que Maradona va arribar, al 1984, l’entusiasme dels napolitans va ser enorme. Tres anys després, el 10 de maig de 1987, Nàpols va esclatar en una festa que va durar quinze dies. Aquell dia es van proclamar campions de lliga per primera volta en la història. Diuen que els brams i els bots de la gent quan l’àrbitre va xiular el final del partit van ser registrats pels sismògrafs…no he trobat evidències enlloc, he preguntat a alguns amics napolitans i tots m’han dit que és cert, alguns m’han dit, fins i tot, quin grau de l’escala Richter…
Nàpols es va omplir de gent, de petards, de pancartes i de joia, algunes de les pancartes són molt bones: Scusate il ritardo (perdoneu pel retard), Se è nu suonno, nun me scetate (si és un somni, no em desperteu), Napoli ha due santi, San Gennaro e Maradona.
Però el millor és una pintada que va aparèixer el matí següent al mur exterior del cementiri: Guagliu’! e che ve sit pers! (Xavals! el que vos heu perdut!). Enmig de la festa i del rebombori algú va pensar en els pobres morts que s’ho havien perdut.