Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

22 de març de 1944

El 13 de març de 1944 ‘a muntagna (com anomenen al Vesuvi els que hi viuen) es va despertar. Els habitants de Nàpols i dels pobles sota el volcà no li van fer massa cas, tenien altres problemes, els angloamericans havien alliberat la ciutat poc abans i en aquells dies els alemanys estaven bombardejant molt durament la zona. El dia 18 la cosa va començar a fer-se més seriosa i el 19, rius de lava van començar la lenta relliscada cap a les zones habitades.

Els habitants de San Sebastiano, poblet de 2000 habitants construït en una llengua de terra envoltada de camps de lava de l’erupció de 1872, veien impotents com la lava s’arrimava inexorablement al poble. El dia 22, quan ja estava arribant, la gent del poble va dur al patró, San Sebastiano, en processó, cap a on la lava estava començant a destruir les cases. La devoció era tanta (i la desesperació) però el miracle que li demanaven al sant era molt gros: aturar una muntanya de lava bullent. Van pensar que potser era massa per a San Sebastiano, si algú els podia ajudar era San Gennaro, el de veritat, el de la catedral de Nàpols. Van decidir portar a San Gennaro, des de Nàpols, però per no ofendre a San Sebastiano ho van fer d’amagat, la imatge de San Gennaro anava al final de la processó embolicada amb un llençol i la van deixar darrere d’un cantó per a que San Sebastiano no se n’adonara.

Malauradament ni els dos sants junts van poder aturar la lava i més de mig poble va quedar completament destruït. Els operadors de cine de la V Armada van filmar imatges terribles de la destrucció del poble i Norman Lewis, agent del servei d’intel·ligència anglès ho explica en l’excel·lent Nápoles 1944 (Muchnik Ed.).



  1. Fascinant l’estratagema d’embolcallar San Gennaro i tot el residu d’antics pensaments màgico-supersticiosos que es delaten en aquest detall.  Queda afegit a la meva col·lecció de vestigis!

  2. Aquestes històries de devoció unànim i respecte entre San Gennaro i San Sebastiano són un vestigi absolutament mediterrani dels pobles del sud.
    Magnífic el teu relat …i n’hi han tants i tants.
    La meua àvia em feia sempre resar i mirar l’ermita de Santa Llúcia, quan anàvem al poble , per curar-me la vista …. Els doctors van fer la resta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent