Fa 75 anys un grup d’escriptors, intel·lectuals i membres d’institucions culturals valencianes, es van reunir a un casal del carrer Cavallers de Castelló per donar una normativa (o les bases per una normativa ortogràfica) als valencians.
Ara, amb la llengua en la situació dramàtica en què es troba, amb una societat com la valenciana, on qualsevol persona capaç de posar tres paraules una darrere de l’altra ja és un filòleg i s’atreveix a opinar (i a pontificar) sobre qüestions que haurien de pertànyer a l’àmbit estrictament acadèmic. On hom pot ser jutjat políticament i moral, per un subjuntiu o un demostratiu. Deia, que vist des d’ací, el fet que aquelles persones, que pertanyien a àmbits polítics tan diferents, aconseguiren posar-se d’acord per fer el que van fer, pareix un miracle.
Ha plogut molt des d’aleshores (i molt malament), moltes coses han canviat irremeiablement, diuen, fins i tot, que al 1932 Castelló era una ciutat bonica.