Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Fabrizio De André

Els divendres música, hui una joia: Fabrizio De André, cantautor genovès, el meu preferit dels cantautors italians. Una carrera amb 13 discs bellíssims, amb lletres precioses i una veu profunda i trencada. Hi ha també tres discs en directe publicats després de la seua mort el 1999 (vaig arribar tardíssim). Jo vos aconsellaria Fabrizio De André in concerto, del 99 o Creuza de Mä, del 84, el meu preferit. La cançó (en genovès) és la que dóna títol al disc. (hi ha subtítols en italià)

La lletra, a vull llegir…

CREUZA DE MÄ

Umbre de muri muri de mainé
dunde ne vegnì duve l’è ch’ané
da ‘n scitu duve a l’ûn-a a se mustra nûa
e a neutte a n’à puntou u cutellu ä gua
e a muntä l’àse gh’é restou Diu
u Diàu l’é in çë e u s’è gh’è faetu u nìu
ne sciurtìmmu da u mä pe sciugà e osse da u Dria
a a funtan-a di cumbi ‘nta cä de pria.
E ‘nt’a cä de pria chi ghe saià
int’à cä du Dria che u nu l’è mainà
gente de Lûgan facce da mandillä
qui che du luassu preferiscian l’ä
figge de famiggia udù de bun
che ti peu ammiàle senza u gundun.
E a ‘ste panse veue cose che daià
cose da beive, cose da mangiä
frittûa de pigneu giancu de Purtufin
çervelle de bae ‘nt’u meximu vin
lasagne da fiddià ai quattru tucchi
paciûgu in aegruduse de lévre de cuppi.
E ‘nt’a barca du vin ghe naveghiemu ‘nsc’i scheuggi
emigranti du rìe cu’i cioi ‘nt’i euggi
finché u matin crescià da puéilu rechéugge
frè di ganeuffeni e dè figge
bacan d’a corda marsa d’aegua e de sä
che a ne liga e a ne porta ‘nte ‘na creuza de mä.



  1. Fa un fum d’anys que sóc fan de’n Fabrizio! I, casualment, la notícia de la seva mort em va arribar mentre feia el cafè amb un genovès que passava l’Erasmus a casa nostra.Com és lògic, vam entrar a discutir la seva discografia. Ell defensava aquest Creuza de Mä com el millor, opinió compartida per la premsa especialitzada. Jo, el fet d’estar en genovès, l’aprecio moltíssim, però alguns vincles més conceptuals que reals amb la música tradicional del mediterrani (l’aire world music que li donava Pagani a l’assumpte) remouen el meu esperit de purista de les músiques d’arrel. Què hi hem de fer?
    Jo sóc un entusiasta de Canzoni, d’aquell André més trobadoresc i popular. Hauré escoltat , i sobretot taral·lejat, la seva versió de Dylan Via della Povertá, la Ballata dell’amore cieco o Le passanti centenars de vegades.
    I la Canzone dell’amore perduto em sembla la millor cançó d’això, de l’amor perdut, que he escoltat.
    Un gegant!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de música per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent