Barcelona

Sempre pense que la vista que tenim des de casa em recorda a Barcelona. En realitat no se pareixen, però a mi me la recorda.

Quan jo era xicoteta els meus universos de les vacances eren el poble i Barcelona. A Barcelona hi anava sovint a estar a casa de la meua iaia. La casa estava (està) al carrer Dos de Maig, als Encants. Era una casa molt gran, amb la botiga, el magatzem, i un terrat, enorme. El terrat era el centre del món, però també s’estava molt al carrer, els Encants començaven allí, i quan jo era xicoteta tothom em coneixia.

El que més m’agradava era acompanyar a la meua tieta a la plaça, anàvem a un mercat que no recorde com es deia (o es diu) a l’altra banda de la Meridiana. Hi havia moltes paraules de Barcelona que m’agradaven molt, una era "canalla" que era com ens deien als xiquets i que a mi em sonava als tangos de Carlos Gardel que escoltava ma mare. Un altra era "olivaire", no crec que tinguera res a veure amb la paperina d’olives que em regalaven, era una paraula que m’encantava. Però el que més m’agradava del mercat era que la tieta i jo ens assèiem a una taula del bar i ens preníem un "xuxu" (com s’escriu? no ho he trobat a cap diccionari) amb un cafè amb llet, ella, i amb un cacaolat (amb palleta) jo. A Castelló no hi havia cacaolat.

Com més passa el temps més em convenço que la imatge que conservem, i evoquem, dels llocs on ja no hi som tenen molt poc a veure amb la realitat. Ni amb aquella que els llocs tenien quan nosaltres hi érem. El paisatge urbà, diguem-ne industrial, que jo veig des de la finestra, és probable que es parega a una Barcelona, però és una Barcelona on jo no he estat mai. L’he llegida.

4 pensaments a “Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *