Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

crònica

agulles

Quan era menuda la nit de reis em costava molt adormir-me. Tot i que sabia que com abans m’adormira abans arribaria el gran dia, els nervis i l’emoció m’ho impedien. Aquest dies he dormit molt poc. Vaig dormir poc la nit abans de la presentació a Vilaweb, com la nit de reis, per l’emoció de saber si m’haurien portat tot el que havia demanat a la carta. Dimecres, a Barcelona, em van portar molts més regals i moltes més abraçades dels que havia gosat demanar. Amics i família que no esperava, que no havia gosat esperar. Les paraules d’Assumpció Maresme i de Ricard Garcia. Ricard ens va donar una lliçó de literatura, va descabdellar el llibre amb erudició i amb amor, em va descobrir coses que no sabia de la meua novel.la (tot això ho he escrit jo?). Va llegir un paràgraf del llibre com si fóra un poema, i en la seua veu, miracle, era un poema… Sort que ells ho van fer tan bé, perquè a mi l’emoció em va trair i crec que les meues paraules van ser més confuses del que hauria volgut.

Aquella nit  també vaig dormir poc, s’acumulaven l’emoció del que havia viscut a can Vilaweb i que l’endemà presentava el llibre a Castelló, li tornava el llibre a Castelló.

Pensava dormir al tren, si més no un parell d’horetes. No vaig poder. Les dues senyores que se’m van asseure al davant no es veien des de 1991, des del casament de Manoli. Les dues dones, evidentment amb problemes d’oïda, es van explicar tot el que havia passat des d’aleshores, operacions incloses. Tot això interromput de tant en tant per telefonades de la cosina d’una d’elles, Luci, que era puntualment informada de les novetats. Per cert, l’home de Manoli va resultar ser un sinvergüenza i per sort es van divorciar pocs anys després. En els rars moments de silenci, escoltava els deliciosos esforços per parlar castellà d’una senyora que va baixar a Vinaròs, asseguda al darrere. Explicava que menjar a Barcelona era caríssim: havia anat a dinar amb la seua germana que le llaman Carmen i van demanar un menú, però si endespués demanes cafè, si te encantas el dinar t’ix per 10 euros.

Castelló: dinar amb amiga de l’ànima, constatació que l’afecte preserva les complicitats i fa paréixer que el temps no ha passat, i que no dormiré una horeta després de dinar perquè preferisc estar amb ella xerrant. Em toca córrer per arribar a temps a la cita amb Carles Bellver, que presentarà el llibre. Som amics, amics de blog, de xarxa i de correus electrònics, però no ens havíem vist mai. La cita és a la plaça de Tetuan, un dels llocs de la meua infància i de la novel.la, sé que el reconeixeré, arriba amb el meu llibre a la mà. Abans que arribe Carles comprove amb delit que el Coloniales y Salazones de la plaça encara sobreviu, també Castelló mereix miracles. Carles i jo, tot i no conéixer-nos havíem anat a la mateixa escola i al mateix institut, en un moment de la conversa em va dir: jo me’n recorde de tu caminant per ací, i em senyala amb el dit un tros de vorera que hauré caminat milions de voltes per anar a casa (Blanca ha estat ací).

Arriba Toni, de Drassana, i poc després movem cap a la llibreria passant per davant de ma casa, de la casa on he crescut, intente no emocionar-me, sé que d’emocions encara me’n queden moltes i voldria mantindre-les sota control, innocent de mi.

A la llibreria, tal com anava arribant la gent, va ser una riuada d’abraçades, de retrobaments, d’esguards que vessaven afecte. Va haver dos moments que em va costar contenir les llàgrimes. Quan vaig arribar i vaig veure un expositor que havien preparat els llibreters amb el llibre: el meu Castelló del llibre havia arribat, ho havia aconseguit, el llibre tornava a Castelló, no ho sé explicar millor: el Castelló que jo m’havia emportat en marxar, tornava.

Em va fer plorar veure-la arribar i em va fer plorar la seua emoció: va entrar amb el seu bastó i el seu somriure, dient ‘havia de vindre, havia de vindre precís‘. Rosa, l’amiga de l’ànima de ma mare. Ella és la xiqueta que a la pàgina 120 del llibre puja a casa des del refugi al carrer d’Enmig i per la finestra veu un soldat malferit que deixa un reguer de sang. La història me l’havia explicat ella fa molts anys. Ella també es va emocionar molt quan li vaig llegir el paràgraf i s’hi va reconéixer.

Va començar la presentació, Carles va dir paraules bellíssimes sobre el llibre. Jo crec que vaig fer un discurs una mica embolicat. Parlar en públic no és la meua especialitat i, com a Barcelona, cada volta que alçava els ulls, veia algunes de les persones que més m’estime al món i això no em va ajudar a mantenir l’emoció sota control.

Després més abraçades, i cava, cerveseta a l’Ovella Negra, soparet i xerrades… L’endemà cap a Ginebra, ja havia obert tots els regals que havia demanat a la meua carteta i molts més que no m’esperava, així que vaig dormir tot el viatge, al tren i a l’avió.



  1. Maria, m’emociono i m’alegro en saber tot el que t’està passant. Has escrit un llibre que crec que és fonamental per a tots els que coneixem Castelló. Enhorabona. I gràcies una altra vegada, per Michele, per Blanca, …per fer-me descobrir-tantes i tantes coses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá..., Després vénen els anys per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent