cases

(24 de juliol)
En aquests dies passats a Ístria hem visitat moltes ciutats, pobles i poblets. Cada volta que girant per les carreteres veiem una indicació amb un nom que ens agradava, entràvem a veure com era, com no desviar-se per entrar a un poble que es diu Barbariga? i Br?i?i? 
L’altre dia mirant una vall vaig pensar que l’Ístria també és un país petit on els campanars es miren uns als altres, hem estat a molts pobles, però de molts altres l’única cosa que hem vist ha estat el campanar des de la carretera, d’altres hem vist també, des de lluny, la xicoteta constel.lació de cases al voltant del campanar i d’una plaça que segurament es diu o Narodna Trg. o Titov Trg. 
A tots i cadascun dels llocs on hem estat hi havia una cosa que em provocava un neguit incòmode, un boirim de tristor que apareixia sempre. A tots els llocs on hem estat, a tot arreu, moltes cases estan buides i es nota que estan buides fa molts anys, tancades i barrades, amb portes i finestres condemnades. Moltes caient a trossos, amb figueres que ixen de les finestres i baranes de balcó penjant. A tot arreu. Hem entrat a pobles completament buits, a d’altres on vivíen poquíssimes persones, zones senceres d’algunes ciutats xicotetes estan mortes, amb cases bellíssimes desfent-se pedra a pedra.

Sempre sotmesa a sacsejades demogràfiques, l’Istria va perdre una quantitat enorme de població després de les dues guerres mundials, a la primera, en convertir-se en territori italià molts eslovens i croates van fugir del feixisme, del ‘feixisme de frontera’ profundament antieslau i profundament brutal des del primer dia. En acabar la segona guerra mundial, quasi tota la població de parla italiana va fugir de Tito i de la repressió (brutal i profundament anti-italiana). Trieste, Buenos Aires, Nova York i Sidney van ser el destí de centenars de milers d’istrians durant la primera meitat del segle XX i, passejant pels carrers dels seus pobles la sensació d’abandó és, a voltes, aclaparadora. I li trau sol i llum a tot plegat, com una tristesa (una certa qualitat de tristesa) que ha amarat tot el viatge. 

A un barri abandonat a Dignano (Vodjan) amb moltes cases encara dempeus vaig fotografiar alguns forrellats de portes barrades fa molts anys i clar, vaig pensar en les claus. 

5 pensaments a “cases

  1. Quina entrada tan corprenedora. Les teves paraules m’han recordat alguns barris d’algunes ciutats per on hi he passejat, i on l’absència dels qui havien mort o havien marxat forçadament és molt present.

    El barri jueu de Kasimierz a Cracòvia a inicis dels 90 encara mantenia el silenci dels jueus que havien mort a la veïna Auschwitz.

    I el barri jueu de Damasc contrastava amb els carrers de l’animat barri cristià veí, ningú pel carrer, portes tancades i encadenades, sense llum a les finestres ni botigues on comprar.

    Silencis que són ensordidors, com els que has sentit a Ístria

  2. També els he vist aquest forrellats que dius. I saps, penso que n’hi ha que colpeixen més perquè semblen molt provisionals, com el de la teva fotografia. Un barrat de darrer moment, un pany de circumstàncies com si allò tampoc hagués d’aguantar gaire temps. Son portes tancades per gent amb l’esperança encara ferma de tornar aviat a casa, només passi una mica l’aiguat. Aquesta constatació retrospectiva del seu autoengany és el més malenconiós de tot plegat.

    A La Gomera em van explicar que els anys 50, quan encara en marxaven força habitants a Amèrica, la cosa podia anar més lluny i tot: hi havia famílies que un dia sortien amb el sarró a l’esquena camí de Veneçuela i tancaven la porta sense ni passar la clau, com es fa o es feia als pobles quan la gent no ha d’absentar-se de casa gaire estona. Qualsevol la podia obrir i, de fet, passats els mesos i sense que hi hagués notícia dels emigrats, hi havia qui entrava i obria una mica les finestres per ventilar l’aire estantís o simplement per assegurar-se que tot rutllava. I la impressió era forta, perquè era normal que s’haguessin deixat els plats rentats a l’aigüera o roba estesa al pati o una fogassa a mig menjar sobre la taula, com qui ha marxat un diumenge a fer una excursió i pensa tornar al vespre.
    Molts, en canvi, no van tornar mai més o van passar dècades abans no ho fessin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *