Un altre país

Se senten pardalets i trens llunyans que travessen un pont (quan jo era xicoteta a ma casa de Castelló també se sentien trens llunyans). Dos balcons més amunt a la meua esquerra un senyor major amb camisa de mànega llarga blanca i armilla fosca, mira fixament el cel davant seu, potser mira el gasòmetre, immens enmig del cel, o potser no mira res, potser només recorda. Ara les campanes comencen a tocar tres quarts, una mica entren en el silenci sense trencar-lo. 

La senyora del segon que parla amb el seu gosset ha eixit a regar les plantes i a sobre de la xemeneia de la Miralanza s’ha aturat un ocell gran que pareix que estiga posant per un retrat. Avui no es veu el Terminillo, quasi no es veuen les muntanyes, només les més properes, els Castelli Romani, i quasi del mateix color del cel, a l’altra banda també la ciutat es veu com desdibuixada per l’escalfor del sol, un altre tren travessa el pont i me n’adone que el senyor del balcó ja no hi és. Ha eixit a estendre l’ancià sicilià del cinquè que quan coincidim a l’ascensor em cedeix el pas dient ‘signorina‘ i fent un gest amb la mà que sempre em pareix de príncep de novel.la (italiana). Les orenetes volen quasi fregant el balcó en corbes amplíssimes, passa un avió llunyà que va a Ciampino i comencen a caure gotetes d’algun balcó sobre el meu on acaben de regar, vaig a fer-me un altre cafè.