sense nom

Ja en vaig parlar al bloc fa un parell d’anys, de la matança de les Fosse Ardeatine. Enganxe ací el que vaig escriure aleshores:

El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l’acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.

En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l’ordre ja havia estat executat (l’ordine è già stato esseguito).

Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l’anunci de l’execució sense els noms és d’una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.”

A aquesta història, sobre la qual s’ha publicat el que jo considere el millor llibre d’història local de Roma, L’ordine è già stato esseguito, d’Alessandro Portelli, professor de literatura nord-americana a la Sapienza de Roma i especialista en història oral i en literatura afro-americana. A aquesta història, deia, hi ha una cosa que sempre m’ha paregut més trista encara, dins de la tristesa de tot plegat. Dels 335 morts, encara en quedaven dotze per identificar, una volta vaig conèixer una senyora que em va explicar que ella anava tots els anys, un dia qualsevol, no el dia de la commemoració oficial, a portar flors als dotze sense nom, perquè, deia, li feien molta pena, assassinats i esborrats del món.

Tots els anys, el 24 de març, el President de la República honora els morts de les Fosse Ardeatine i en la cerimònia oficial es lligen els seus noms, per ordre alfabètic, començant per Ferdinando Agnini i acabant amb Augusto Zironi, i al final el terrible Ignoti 12. Doncs bé, enguany no ha anat així, perquè fa poquíssim s’han identificat dues persones més, gràcies a exàmens del DNA. Així, enguany, després d’Emanuele Moscati ha sonat el nom del seu germà, Marco Moscati, partisà jueu, actiu a la zona dels Castelli Romani i desaparegut en aquells dies. I després del nom de Boris Landesman s’ha pronunciat el nom de Salvatore La Rosa, soldat sicilià que va desertar i es va fer partisà.
El Reparto Investigazioni Scientifiche dels Carabinieri se n’ha fet càrrec després d’anys que algunes de les famílies que pensaven que el seu mort està a les Fosse Ardeatine demanaven ajuda per identificar-los. I podria ser que l’any que ve la lectura de la llista de noms no acabe amb el tristíssim Ignoti 10 d’enguany, potser l’any que ve es podran llegir els 335 noms de les víctimes de la matança, per ordre alfabètic, 70 anys després.

7 pensaments a “sense nom

  1. veure que encara em puc esgarrifar. Sembla mentida com algú que potser coneixem, o nosaltres mateixos, puguem ser capaços de cometre les vileses més execrables. I passen els anys i els crims s’amunteguen, els uns al damunt dels altres, sense cap sensació que s’hagi d’acabar mai.

  2. “Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.”
    M’ha sobtat aquesta frase. Vull dir saber que a Itàlia,   un atac o sabotatge a l’ocupant o als seus col·laboradors nadius, trobi detractors de la seva legimitat a o qui defensi la legitimitat d’un afussellament sumari de presoners i civils. Vull dir que es pot discutir l’eficàcia militar i estratègica d’un atemptat d’aquesta mena, així com si les represàlies indiscriminades eren previsibles. Fins i tot, posant-hi una mica de condiment consparanoic, es pot indagar si precisament una reacció desproporcionada i destinada a desvetllar l’animadversió de la població local, era un efecte si no buscat si considerat. Però trobar refinades objeccions morals, en un context d’ocupació i guerra total, al cop contra un dels cossos militars més sinistres de la història de la humanitat, responsable d’algunes de les més horroroses matnces que es coneixen, es per a no prendre-s’ho massa seriosament, oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *