Publicat el 24 de gener de 2011
camèlies
Avui he acabat el que m’estava llegint i he anat a la llibreria decidida a prendre El Quartet d’Alexandria de Durrell per rellegir-lo, havia pensat començar pel començament, per Justine, i llegir-lo per ordre (l’he llegit en vàries direccions), sabent que ací no el tinc en català, abans d’arribar a la llibreria ja sabia que rellegiria un altre llibre, que m’abelleix llegir en català (rellegir en català) i no sé perquè he anat directa a El carrer de les Camèlies de la Rodoreda, Club Editor, quinzena edició. És d’aquells amb tapa dura i la sobrecoberta groga. Per la data a la meua firma a la primera pàgina, veig que me’l vaig comprar o me’l van regalar i, segur, el vaig llegir, quan tenia 16 anys, fins i tot podria ser que no l’haja rellegit mai, la veritat és que no ho recorde.
A ull m’ha paregut que no vaig subratllar res, és estrany perquè aleshores subratllava molt, però millor així, sempre em torba veure el que vaig subratllar fa anys, com si ho haguera fet una desconeguda, en fi.
A ull m’ha paregut que no vaig subratllar res, és estrany perquè aleshores subratllava molt, però millor així, sempre em torba veure el que vaig subratllar fa anys, com si ho haguera fet una desconeguda, en fi.
Tot i que la sobrecoberta està en prou bon estat, les tapes del llibre pareix que els haja pegat el sol, estan amb el gris una mica esgrogueït a algunes parts. La foto de la coberta és ben estranya, una foto en blanc i negre d’una xica amb cara de pel.lícula francesa, amb els ulls molt pintats i una piga al costat dels llavis, una piga francesa. He vist que en lletra molt xicoteta, a la contraportada diu: Per la fotografia de la sobrecoberta, interpretant la protagonista d’El carrer de les Camèlies, ha posat Lilly von Karachi, vedette del ‘Crazy Horse Saloon’ de París. M’encanta.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Quan vaig veure la foto del post una indefinida malenconia va ensenyoriscar-se de mi. Aquests llibres -els d’aquesta col·lecció i altres properes- no eren exactament els meus, però la seva impressió estètica la conservo molt viva: eren els llibres de la meva estimada tieta, de la padrina, dels prestatges dels grans a les llibreries d’infantesa de Berga i Rubí. Veig com si el tingués davant el Bearn de Villalonga i La Plaça del Diamant, el logo alhora fantàstic i carrincló del club dels novel·listes, els lloms d’un Kazantzakis i d’un Folch i Camarasa, aquells caracters particulars de la portada i la contraportada…
La nostàlgia, és clar, té a veure amb tot allò del filtre poètic del pas del temps i la idealització de la infantesa de qualsevol fill de veí. Però hi ha alguna cosa més. És com si em recordés que en aquells anys la cultura catalana vivia en precari, de petites col·leccions i projectes en germen, però estava plena d’optimisme i esperança, mentre que avui, que compta amb molts més mitjans i comoditats, se la veu (o ja la veig) més angoixada i neguitosa del seu futur.
I no sé com em pot servir aquest simbolisme per entendre millor un somni meu del dissabte: passejava a trenc d’alba per una Barcelona llòbrega i deserta, plena de galeries comercials mig abandonades i il·luminades per fanals somorts. En una cantonada, m’aturava davant l’aparador d’una llibreria, com detinguda en el temps, amb un desplegament formidable de tots els volums del Club Editor. I aquella visió, en la matinada atroç i solitària, em donava un gran conhort i em provocava un íntim embadaliment, fent-me pressentir el començament d’un dia càlid i alegre, de retrobament amb amics i la meva ja distant ciutat. Em vaig llevar, com tantes vegades, em un sentiment dolç i amarg al mateix temps.
En resum: ves amb cura amb què publiques, que alguns som molt sensibles a certs suggeriments teus. ;-P