Publicat el 31 de desembre de 2010
enguany (4)
I ja són quatre anys que faig aquest resumet per cap d’any, és un bon exercici, també aquest any ha hagut de tot, però recordar i posar juntes totes les coses belles que l’any m’ha regalat ajuda molt a veure com val la pena tot plegat:
L’F., com sempre, però enguany molt més (molt), Castelló, aquest any hi he anat poc però quan hi he anat m’ha abraçat amb una abraçada coneguda i enyorada. La neu de febrer, la d’ací i la de Barcelona (especialment la que queia a un claustre…), i una neu de gener (un allau) que va caure per a mi soleta. Unes cartetes que enguany m’han emocionat molt molt, i que m’han recordat que estimar un amic és, cada volta, un miracle diferent.
L’F., com sempre, però enguany molt més (molt), Castelló, aquest any hi he anat poc però quan hi he anat m’ha abraçat amb una abraçada coneguda i enyorada. La neu de febrer, la d’ací i la de Barcelona (especialment la que queia a un claustre…), i una neu de gener (un allau) que va caure per a mi soleta. Unes cartetes que enguany m’han emocionat molt molt, i que m’han recordat que estimar un amic és, cada volta, un miracle diferent.
Messi, Roma, les passejades amb amics meravellats, un sopar mexicà a casa amb amics barrejats, les tomates penjades a una casa a Pantel.leria i l’illa que em va encantar. Entrar al bar de Night Hawks de Hopper, el 5-0 i la maneta de Piqué, els frescos de la vil.la de Lívia i un vermut, els meus nebots (enguany més encara), Picaina, que cada volta que l’escolte m’emocione. Anar mirant de fer-me sàvia en l’art de la llunyania i les mans de ma mare.
I a juny una setmana màgica de veritat, amb totes les abraçades i els somriures i l’amor de la gent que ens vol i tota l’emoció que a voltes no podia controlar i que només de recordar-la em torne a emocionar. I totes les llàgrimes que val la pena plorar, que enguany han estat unes quantes. I (quasi) totes les persones que ens estimem assegudes al voltant d’una taula a un prat de la Sabina, i la música d’aquell dia que va ser un regal immens. I veure ballar i riure juntes persones que el dia abans no es coneixien i que no tenen cap llengua comú però que tenen en comú que ens estimen, i això era prou, i tots els avions que tanta gent va agafar per passar aquells dies amb nosaltres i per recordar-nos que qui té un amic té un tresor (i els qui no van poder vindre, però hi eren). I l’F. abraçant al senyor de les pizzes pensant que era un parent o un amic i veure l’emoció en els ulls de la gent que t’estima i les rialles de l’F. quan al consolat li van escriure el nom amb un Don davant i una amiga romana dient un poema d’un poeta persià de fa segles en català i una amiga de Castelló dient-lo en italià a una capella des-consagrada a la perifèria de Roma.
I enguany, també, les abraçades que m’arriben per correu, inesperades i necessàries, i una posta de sol al Golfo, a Lanzarote, i tots els colors impossibles de l’illa (i el servei de guia turística per sms, impagable) i una platja perfecta, deserta i blanca, i el solet que acarona.
I el primer sol a Ponça que ens va eixugar d’un hivern llarg i humit i McNulty i l’esguard de l’F. quan me mira i sé que tot va bé i ballar amb ell You are my Everything de Barry White amb una flor als cabells.
I la xarxa plena d’Estellés i Mala memòria i Barcelona, que enguany m’ha retrobat. I totes totes les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. I el Mac nou amb el que escric i amb el que vull escriure molt, blanquet i meu. I una copeta al Negrito i la família que m’empara i em conhorta, i els més xicotets, que no ho saben (ni falta que els fa, segurament) però m’emocionen amb cada somriure.
I el 5-0 (ja ho havia dit?) i el miracle dels amics nous i vells i dues caixes de cava viatjant en vaixell des de Barcelona a Civitavecchia per brindar per la felicitat i el cel de Roma i el de Lanzarote i el sol, que al final sempre torna. I una batteria pugliese encesa a la Sabina amb vocació de traca. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xesca trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria.
I el 5-0 (ja ho havia dit?) i el miracle dels amics nous i vells i dues caixes de cava viatjant en vaixell des de Barcelona a Civitavecchia per brindar per la felicitat i el cel de Roma i el de Lanzarote i el sol, que al final sempre torna. I una batteria pugliese encesa a la Sabina amb vocació de traca. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xesca trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria.
I saber que l’any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.
Molt bon any nou a tothom!
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
El resum es perfecte, cada una de les coses que descrius l’has he viscut amb tu gràcies a aquest bloc. Estaré a aquest costat del bloc també al 2011.
Des del forat sideral en el qual em trobe, bon any per a tu també, Marieta!! 😉
Tot anava bé. De fet, amb l’any que ens ha caigut i la desgràcia italiana que no s’acaba, és un goig poder veure que hi ha tantes coses i tants moments que t’han fet feliç, i pensar que continuem ací plegats, encara que conreant l’art de la llunyania. Tot anava perfecte, deia, i l’any es tancava amb una sensació reconfortant…i de sobte, pedregada:”I el Mac nou amb el que escric i amb el que vull escriure molt, blanquet i meu”. Au, exaltació de l’exclusivitat de marca i de la propietat privada, tot en un. De debó, que estic convençut que la poma us trastoca a tots plegats. Però us dic una cosa: no passareu.
Ara de debó, gràcies a tu també per un any mes de companyia i una abraçada molt càlida des de la freda Madrid.
PS: Jo acabaré el 2010 formatejant la partició C del meu meravellos PC per tercera volta aquest any. Incomoditats de la resistència. ;-P
Bon any … auguri ! I el raconet el trobarem i el motiu també, com deia na Xesca …
Amb tanta notícia trista que ens passaves darrerament, ja començava a oblidar que l’any t’ha dut també moltes coses bones. Sort que ets de les que miren sempre la part de baix de l’ampolla, com ha de ser. Que el 2011 us sigui igualment propici!
Per a mi també és l’any on he compartit amb vosaltres una copa de vi al Campo de’ Fiori i un sopar a la (meva) Garbatella. Va ser una jornada que recordo amb un somriure.
bon 2010, bon 2011
He entrat al teu bloc esperant trobar el resum de l’any, i sí, hi era! Com cada any m’ha encantat i com cada any m’ha emocionat. Els dies de juny, màgics, crec que va quedar palès que va ser una sensació compartida per tots; jo també m’emocione en recordar-los. Va ser perfecte.
Em quede i comparteixo amb tu la sensació dolça de tants moments viscuts en aquest 2010, que per a mi també puc dir que han estat molts… a mi el somriure dels més petits també m’omple i em dóna energia a cada moment, i em fa sentir viva i agraïda amb la vida.
I segur que el 2011 ens en portarà molts més i els podrem compartir.
Besos grans per als dos!!
M’encanta el teu resum, perquè traspua optimisme. Que tinguis un immillorable 2011! 🙂
SI hagués de fer un resum, aquí, en públic, seria massa llarg i potser també una mica, diguem-ne, tou. Si no et sap greu recordaré un detallet, simplement perquè encara m’emociona. Era Sant Jordi: http://bit.ly/h6icsH. Feliç 2011 i els dinars que caiguin, que han de ser uns quants.
Has fet que no tan sols Roma sinó que Castelló siguen un poquet més meues. Gràcies.
(N.B. el que es diu entre els minuts 0.34 i 0.43).
Sí, esa cena mexicana tan hermosa y la boda en las Sabinas. Me siento muy feliz de que hayamos compartido momentos tan hermosos en el 2010.
Que así sea para los próximos años
Un beso grande
Miriam
M’has mancat manta vegades, però sé de les abraçades aquelles i me’n faig venir unes quantes quan en vull. Sé que hi ets i treus el nas quan pots, quan t’abelleix… Potser el mantell aquest que ens parles de l’amistat i els vincles a la llunyania és un art que té molts punts i randes i moments i intensitats , però hom el pot servar i sap l’ombra i la llum que fa i com és a recer per a estendre’l quan cal. Molts d’anys i vents favorables.