excuses

Wanted but not Welcome és un documental curt, poc més de set minuts, muntat amb trossets filmats amb el mòbil per emigrants. Ens els mostra travessant primer el desert i després la mar, ens ensenya com s’afaiten i s’arreglen quan estan a punt d’arribar a les costes sicilianes, la joia en ser aturats per una nau italiana (no saben que Itàlia no els respectarà el dret d’asil i els lliurarà a Líbia), l’interior d’un CIE italià i els morts enmig del desert, on Líbia els ha amollat. La pel.lícula va ser presentada per la gent de Naga, una ong que s’ocupa de donar assistència sanitària als emigrants, fa pocs dies al Milano Film Festival i, a més, l’han penjada a Youtube.

A voltes pense que quan les persones que seran adultes d’ací a uns anys es pregunten (ens pregunten) com va ser possible que aquestes coses passaren i ningú fera res, no els podrem dir que no ho sabíem. No podrem dir que no ens en vam adonar quan França va començar a deportar ciutadans europeus per motius racials i no podrem dir que no sabíem que Itàlia violava sistemàticament el dret internacional lliurant persones amb dret a asil a Líbia, i no podrem dir que no sabíem que Líbia no només no els reconeix el dret (com tampoc fa Itàlia) sinó que, a més, sovint els abandona al desert, més enllà de les seues fronteres. Tampoc podrem dir que no sabíem que als nostres països n’hi havia una espècie de presons on s’hi tancaven els estrangers sense papers, només pel fet de ser estrangers a qui els nostres països no havien volgut donar papers.

I no ens creurà ningú quan direm que no sabíem res de tots els morts que la mar s’ha empassat mentre intentaven arribar al casa nostra (si és que n’hi ha cases d’algú). I, sincerament, no sé què direm.

Les excuses normalment són:

  • la gent corrent no en sabíem res. 
  • jo era massa jove per entendre les coses.  
  • a mi no m’interessava la política (!) prou que en teníem amb els nostres problemes. 
  • sí, sí, alguna cosa en sabia i em preocupava molt la qüestió, però les persones corrents no hi podíem fer res.
Potser hauríem de començar a triar l’excusa, jo crec que triaré la darrera, (si algú en sap una que faça menys vergonya, que ho diga).
 

9 pensaments a “excuses

  1. És ben trista la impotència. Sempre queda la sensació que s’hi podria fer més. Què? No ho sé pas: dedicar temps i recursos lliures a donar un cop de mà a tota aquesta gent, posar cos i ànima en la divulgació d’aquests fets i el seu redreçament, fer insurreccions armades per alliberar detinguts?
    I, a sobre, darrera ve tota la rastallera d’altres problemes, iniquitats i deficiències que també se sent necessari atendre. Però sovint, el més difícil és precisament trobar els canals d’actuació, descobrir què i com es pot fer.  Vivim democràcies molt deficients i amb formes de participació molt anquilosades. I les fórmules de producció que ens imposen per sobreviure en aquesta societat no deixen precisament gaire temps per la reflexió i l’organització de respostes. Ens tenen ben collats.

    Però bé, si et calen excuses, sempre podras dir que tu vas fer la teva part de guerra de guerrilles, de difondre la paraula, de no contemporitzar mai amb aquesta gentola i porqueria de polítics que fan la viu-viu amb els emigrants i de no permetre que et calmin la consciència acceptant que no hi ha cap altre solució.

  2. Ara ja tinc alguna excusa plausible. Aquest cap de setmana, en una taula plena de gent civilitzada, he hagut d’empassar fel i més fel al davant de tota la merda que s’abocava. Ja ni he gosat protestar, en franca minoria, però la sensació que em cal una llarga temporada asocial ha estat molt poderosa. El mal és que això també fa mal, però no tinc vocació de màrtir.

  3. Fins a quin punt som -o ens n’hem de sentir- responsables del que passa al món? Fa cosa d’un any -mes amunt mes avall- fent zàpping vaig anar a parar a un programa on s’entrevistava una persona -que no me’n recordo com es deia però sí que treballava en l’àmbit de la cooperació internacional- que defensava una cosa que trobo més i més assenyada cada cop que hi penso.

    El que venia  a dir és que no ens podem sentir responsables a nivell personal de tot el que passa al món, perquè si així ho fem l’únic que en treurem és frustració i desesperació. Només som responsables del que passa al nostre voltant, i com més immediat més responsabilitat hi tenim. És a dir, la familia nuclear, la família àmplia, els amics i les coneixences i com a molt el nostre veïnat. Aquest és el nostre àmbit d’actuació i de responsabilitat personal; per a àmbits més extensos en l’espai hi han les organitzacions i, sobretot, l’organització d’organitzacions que és l’Estat. El compromís amb ONG’s, associacions de voluntaris, etc,, és important, però davant de tragèdies a altres països, per exemple, el que cal fer no és finançar ONGs -que no deixen de ser pegats voluntariosos-  sinó exigir al nostre Estat que compleixi els seus deures de cooperació internacional i que els faci complir als altres Estats.

    De tot això, el que es desprèn és una necessitat de fort compromís polític -i és una llàstima que la política estigui tan desprestigiada arreu- en el sentit en què els republicans històrics entenien l’Estat, com aquella estructura que és l’única capaça de garantir les llibertats i el benestar de tots els ciutadans i sobretot dels més febles. Ciceró deia -i ho dic de memòria-  “Legum servi sumus ut liberi esse possimus”, és a dir, som esclaus de les lleis per tal de poder ser lliures. Sense un fort Estat no hi ha llibertat per a tothom, doncs.

    O ens impliquen en la vida pública i intentem aportant el nostre granet perquè tot canviï o, al contrari, ens apartem de la societat, com determinats i influents corrents filosòfics han propugnat al llarg de la història, com ara els estoics o els taoistes, per citar-ne un parell.

    Que la política cansa i esgota, és veritat; però únicament intentant fer el màxim que poguem fer, ens podrem sentir persones compromeses i en pau amb nosaltres mateixos.

    Com sempre no sé si el que dic ve a “cuentu” del tot amb el post… però suposo que no me n’aparto massa…

    Bona entrada de tardor!

    Quim

  4. D’excuses no en val cap. Si no preguntem-ho al alemanys que  varen fer servir les que tu anomenes i d’altres… i avui encara els pesa com una llosa a la consciencia individual i colectiva.
    Procurarem obrir els ulls, les orelles i sobre-tot la boca quan calgui i on calgui per defensar els drets humans inalienables.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *