Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 17 d'agost de 2010

llegat

“El ministre de l’interior hauria de fer el que vaig fer jo quan era ministre (als anys 70s), en primer lloc passar dels estudiants d’institut, però als universitaris deixar-los fer, retirar les forces de policia del carrer i infiltrar el moviment amb agents provocadors preparats per a tot, i deixar per uns deu dies que els manifestants devasten la ciutat. Després amb el consens popular, el so de les sirenes de les ambulàncies ha de superar el dels cotxes de policia, les forces de l’ordre haurien de massacrar els manifestants sense pietat i enviar-los a tots a l’hospital, no arrestar-los, que després els jutges els alliberen, sinó colpejar-los sense pietat i també als professors que els animen. Sobretot als professors, no als ancians, clar, però a les professores jovenetes sí.”

Francesco Cossiga, octubre 2008


S’ha mort Cossiga, ja en vaig parlar quan vaig citar les declaracions d’ací dalt. Junt amb Andreotti era un dels personatges més sinistres de la història recent d’aquest país. Ministre de l’interior en els pitjors anys de la repressió, en els anys dels morts a les manifestacions (ho era també durant el segrest de Moro). Era un personatge estrany, odiadíssim, en la seua vellesa ha anat fent declaracions i explicant coses (veritats o mentides, jo no ho sé) sobre molts dels afers en què havia estat implicat, com el segrest Moro o algunes morts de manifestants, o l’atemptat de l’estació de Bologna (era president del govern) i d’altres pàgines fosques de la història d’aquest país, cada volta que ho fa el que hom es pregunta és perquè no va al jutge a explicar eixes coses o perquè no les va dir quan un jutge o una comissió parlamentaria li va preguntar. Tothom pensa que encara pot tindre preparada alguna sorpresa, alguna revelació bomba amb ‘metxa lenta’ que es farà pública després de la seua mort. 

Era un personatge molt antipàtic i molt arrogant, tenia les idees claríssimes sobre Catalunya, el País Basc i Espanya i eixes coses (ja ens entenem), una volta, a un debat sobre les eleccions espanyoles a la Rai (crec que al 2004) em vaig preocupar molt perquè estava d’acord amb tot el que ell deia. Quan vaig arribar a Roma em van sobtar les pintades Kossiga boia (Cossiga botxí) amb el seu nom escrit amb les dues s com les de la SS alemanya, estava plenet. Va representar la pitjor repressió fins molts anys després de ser ministre, clar que amb declaracions com les del 2008 que he copiat, no és estrany.



  1. La Itàlia democristiana al ple, amb les seves misèries -grandeses, també? Andreotti -el gran “vell”?, Cossiga.

    Misteris. Contradiccions. Terrorisme d’estat. Mafia. Factor K. Colze a colze amb el PCI…

    Pere

    PD. Aquí, jo el recordo, tot sovint, fent manifestacions públiques en favor del diàleg amb ETA. D’una sortida política. Negociada. Sense terrorisme d’estat. Sense més morts.

  2. Penso que Cossiga va ser un soldat en una guerra encoberta (o en una pau simulada) com va ser la Guerra Freda, i que tenia a Itàlia un dels seus fronts no precisament marginals. Les instruccions eren clares: Itàlia no podia caure en mans del comunisme i tot s’hi valia. Era una mena de gent que no s’anava amb romanços: per arribar on havien arribat no havien d’anar massa sobrats d’escrúpols. Gent dura, cínica i despietada, perquè servien en una guerra que s’havia de guanyar i se’ls havia donat carta blanca per a fer-ho. Gent que s’embrutava les mans perquè no se les haguessin d’embrutar molts senyors patrons de Milà i molts senyors terratinents de Palerm i, a canvi, gaudien de privilegis i d’un alt grau d’immunitat.

    Marxa un home de la seva època. Una de molt tèrbola, s’ha de dir.  Jo no sento cap llàstima ni misericòrdia, com segurament no en sentia ell quan enviava la gent a l’hospital (i al cementiri). Però crec que deu haver marxat pensat que no havia fet  res que no estigués ben justificat i sense gaire remordiments. Com un soldat que ha complert el seu deure.

    Em fa por i aquesta mena de gent. De vegades em pregunto també si tots els bàndols no en necessitem alguns com ell, amb aquesta mateixa determinació i manca de miraments. Però suposo que quan el fi justifica els mitjans deixem de ser diferents i nosaltres també esdevenim “ells”.

    Per cert, un altre dels sards que han jugat a la primera divisió de la política italiana. I en van…

  3. Crec que la millor manera d’interpretar el Cossiga (que s’hauria de pronunciar esdrúixol, Cóssiga, és a dir ‘Còrsega’, lloc d’on venen les gent del nord-est de Sardenya), a part mirar-lo amb la lent de la Guerra Freda, és la que suggereix l’igualment sulfuri (i cínic) Eugenio Scalfari:
    http://www.repubblica.it/politica/2010/08/18/news/un_personaggio_pirandelliano-6345912/?ref=HREA-1
    Si no, no comprenem res del personatge, sobretot el dels darrers 20 anys…
    Salutacions des de l’Alguer (encara per poc)! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent