Ja em passava de xicoteta, a voltes a les pel·lícules o a les novel·les jo anava a favor dels dolents, potser perquè eren molt guapos o perquè feien accions que feien enveja, recorde ara Cary Grant lladre de joies o qualsevol pirata de qualsevol pel·lícula de pirates.
En la vida també em passa, en el fons no aconseguisc condemnar certs lladres de bancs que, sense fer mal a ningú, fan un robatori de milions, a voltes fins i tot me n’alegre.
Ahir vaig llegir una notícia i no vaig poder evitar que el ‘dolent’ em fera molta pena i que em sabera una miqueta de mal com havia acabat tot plegat: A Nuoro, a Sardenya, un lladre entra a un supermercat vestit amb malles negres, com Diabolik, un lladre llegendari, personatge d’un còmic molt conegut a Itàlia. Anava vestit com Diabolik però cal dir que la malla no li estava tan bé com al personatge. Quan entra al supermercat una clienta està eixint i ell la fa tornar a entrar i la dona s’espanta una miqueta, però és l’única que s’espanta. Quan li diu al caixer que és un atracament, aquest que està parlant pel mòbil, no li fa ni cas, el lladre insisteix i li dóna la bossa on vol que pose els diners de la caixa, el caixer, sense immutar-se i sense deixar de parlar per telèfon, agafa la bossa i la llança per terra, ho fa dues vegades, una mica molest per la interrupció de la conversa telefònica. Al final el lladre agafa la bossa i desconsolat marxa per on havia entrat. A Repubblica han publicat el vídeo de la càmera de seguretat, quan ho vaig veure vaig riure molt, però després em va quedar una sensació com de peneta pel pobre lladre ridícul que volia semblar Diabolik i, en canvi, semblava un personatge de Woddy Allen.
Senyor lladre de Nuoro, si un dia m’atraca no li donaré els diners, però intentaré fer una mica de cara de por, ni que siga per salvar-li l’honra de lladre…
El vídeo és sensacional! Ni la senyora-ostatge sembla espantada. Sembla una pel·licula de Totó.
Si de veritat t’agraden els lladres atractius els hauràs de donar els dinerets i qui sap si no et furten el cor també. Jo en canvi tinc feblesa per les dones bones per dins i per fora però no en conec cap que ho siga del tot per dins.
L’Errol Flynn era insuportable. Especialment quan feia de Robin Hood. Això que furtava als pobres per donar-los-en als rics no hi ha que s’ho crega. En aquesta escena es veu, però, una víctima. Té un penchant impressionat pels lladres. El primer esguard que li fa al Robinet no és cap furt; és una rendició en tota la regla.
http://www.youtube.com/watch?v=Evof-iVDOwQ
Pel que fa al sardinyol potser anava vestit de pallasso o així ho veieren!
És tal el desconsol que he sentit pel pobre ‘antiheroi’ i aprenent de lladre que he acabat sentint pena. Món de descreguts!
Vet aquí d’on venia el Dalemik (“Dalemik, pronto a colpire!”) d’en Vauro…
:·)))