l’hidroavió

Avui fa un any que Xesca va morir. Buscant entre les coses que em va esriure (les que va escriure comentant al bloc, les privades són privades)  algun text per publicar avui per recordar-la me n’he adonat de com l’enyore, com l’enyore ací, de com enyore els seus missatges i com enyore pensar-la a sa casa, allà on ens va acollir, cuinant àpats i cuinant històries. 
He triat aquest text, és una preciositat de paraules, un regal d’aquells que ella ens feia tan sovint, és un comentari a aquesta entrada, i diu:

Dues germanes de mumare, encara fadrines, cosien per altri dues cases més avall que canostra. Una d’elles brodava. Es treien els ulls. S’ocupaven de jo mentre els meus pares treballaven. Munpare era pescador, i mumare, com totes les dones dels pescadors, venia el peix davall un tamarell que va regnar fins el novembre de 2001, que un gran trasbals el s’endugué. Aquest tamarell i aquestes peixateres foren pintades per Anglada-Camarassa i altres pintors, i eren la base de l’economia del port de Pollença quan jo era petita. A canvi d’ocupar-se de mi, munpare els duia el peix. No es menjava altra cosa. Em duien damunt palmes d’or, per això, cada vegada que en un mercat pas per davant una pedra de peix li llenço una mirada de gratitud. A mi el que em martiritzava (com a tu, he vist) era que m’emprovessin, i me n’ha quedat un trauma que fa que em compri la roba fora emprovar, i sempre em sobren tres o quatre talles.

Un que feia ràdios els en va fer una, i escoltàvem n’Elena Francis, i també la novel·la, i la tia que jo m’estimava més plorava com una magdalena. Davant la ràdio hi havia un braser de molinada, que en haver dinat cada dia enceníem amb un pot de conserves foradat que feia de xemeneia. Voltant el braser hi havia trinxes i retalladures: per cert molt finetes, perquè llavors tallaven arran. Em servien d’estora, però ja dic que eren estretes i n’acabava amb el cul congelat, d’aquelles sessions radiofòniques cada dos per tres interrompudes per interferències que elles deien que eren ‘els moros’. És clar, l’orografia de Pollença no afavoreix les comunicacions.

Moltes vegades m’enviaven amb un vestit acabat a tal banda o tal altra. L’embolicaven amb un mocador de fer bolics, i amb una agulla de cap blanc travaven un full d’un bloc de fer comptes diminut. No record que ningú mai em pagàs.

També m’enviaven a la merceria (el Cantonet, encara existeix) i allà vaig descobrir que era catalana, encara que elles m’ho varen negar. Un representant de vetes i fils que se m’havia colat (aleshores abusaven molt dels nins, i de les nines) s’enrotllava com una persiana amb na Francisca, i això em va fer cavil·lar. Els vaig preguntar si érem catalans, i elles em varen mentir. Em digueren que no, que érem mallorquins. Quan el meu pare va venir de pescar em va dir que érem mallorquins, però que descendíem dels catalans, i que veníem a ser cosins. De fet, ell tenia cosins catalans. Elles també per cert, però tothom estava mort de por. No ha canviat gaire.

Les portes eren de sepí, més primes que el paper de fumar, i plenes de grops, que el vent del nord assecava i que deixaven uns cercles voltant els quals el celistre penetrava, vivíssim. Llavors, ‘pelàvem’ el foc amb una cullera vella, li llevàvem la cendra i afloraven els calius vermells com robins. Aquesta imatge de quan el caliu apareixia de davall la capa de cendra em dóna una sensació de confort i de benestar indicible.

La cosidora se va casar amb un soldat que feia el servei a la Base, un sabater d’Inca. I jo vaig esser feliç perquè ja no havia de compartir la meva estimadíssima tia M. Cantava (i canta) beníssim, però amb una potència que no pot governar i que espatllava els micros. Als funerals de les seves amigues (els nins encara neixien a casa) interrompia el ‘requiem aeternam dona eis Domine’ per mocar-se, i jo l’estimava amb bogeria. Em feia pujar el darrer bocí del Puig descalça perquè li havia sortit bé no sé què, i ella anava un bocí de genollons. Estava com una cabra. Cantava el folklore andalús com ningú, i va anar a l’enterrament de na Lola Flores al cementiri madrileny de la Almudena (crec). Tothom la va veure per la tele, i s’hi fixaren, perquè aquell dia es va morir un germà seu.

Però la felicitat, inclús en les seves versions més rudimentàries, no dura per sempre, i la tia es va casar amb un sergent de la Base, un mecànic especialista en hidros (et sonen) amb un bigoti com una frenada de bicicleta, i el món em caure al damunt i en va fer una coca de jo. El meu pare va anar al mestre d’aixa i li va encarregar la meva barca. Sort d’això, crec que m’hauria morta.


He estat molt afortunada de ser amiga seua i de rebre tots els regals que em va fer, totes les paraules, que evoque sovint, i totes les lliçons, d’escriure i de vida.

 

8 pensaments a “l’hidroavió

  1. Bon dia Marieta. La preciositat de les paraules, veritats com a punys. 
    L’enyorem, però és ben a prop, oi ?
    No puc dir-te que el cel és blau i joiós, així que not pots trobar-te per aquestes contrades … més aviat gris, tristot i pluja, molta pluja.
     

  2. i com ho relligues… Vivències i paraules. L’amistat va ser un fil que va sargir forats i va repuntar sentiments per sempre. Encara la veim i la sentim. Una besada ‘coent’, amiga d’Ítalia, i una aferrada per en F. He resseguit tots el enllaços, això és més que un post. Gràcies