l’art de la llunyania
Deia l’Alexandre l’altre dia, parlant d’amics i d’absències, que haurem d’aprendre a fer-nos més savis en el difícil art de la llunyania, a conrear els nostres estrets vincles amb la certitud de les mancances que se’ns han imposat.
Porte molts anys intentant-ho, intentant fer-me sàvia en el difícil art de la llunyania i, vos ho assegure, n’hi ha dies que, com en un cruel joc de l’oca, em trobe sense saber ben bé perquè, a la casella d’eixida, com si haguera de començar da capo a acostumar-m’hi, com si haguera marxat ahir i no sabera com es fa, què he de fer amb tot l’enyor que, a voltes, pareix que m’ofegue.
L’Alexandre dóna pistes: Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.
Hui em costa moltíssim.
Costa, molt, i tampoc he acabat d’aprendre del tot aquest art que tú dius, de llunyania; encara que sí que he après a deixar la nostalgia de banda i mirar endavant; recordar recomforta i molt i arribes a sentir aquesta emoció que només la felicitat te pot arribar a donar.
….. i la cançó que has posat, magnífica; de fet és una de les que escolto tots els matins mentre respiro i prenc les lliçons de jo mateixa.
Bona vesprada !
Ànims!
Ad majora semper! (o com diem a casa: “mai enraderre, sempre endavant!”)
T.
Ja t’han recomenat que no fiquis nyapes en aquest bloc teu tan bonic, dona!
I aquestes cançonetes van de meravella per estats d’ensopiment: veus que n’h ha de més desgraciats que tu ;-P
Seriosament: m’ha interessat aquesta imatge de la casella d’eixida.
A vegades ens agradaria veure’ns en una mena d’odissea circular, de retorn a casa, amb segures fites a les esquenes i assoliments certs per endavant…i de cop i volta ens llevem un dia i ens sentim com fletxes disparades contra el no-res amb res altre que gairebé invisible deixant al darrera. Però en aquesta feblesa també hi habita una fortalesa: la vida recomença cada dia. Som els hereus de Sísif.
I si això no et consola, de ben segur que aquesta vesprada pots anar a refugiar-te en algun port segur, d’aquests que per precaució un s’ha d’anar edificant. Diguem-li les pàgines d’un llibre, l’F., les cares d’estovats que he vist per aquesta ciutat meva després d’allò de dissabte o més cançonetes. Per si te’n falta provisió, aquí en va una de les meves preferides per aquestes situacions…
http://www.youtube.com/watch?v=j7BPc6uyZSw&feature=related
Fuig de la nostàlgia com del dimoni, de fet és el dimoni en forma de poma, atractiva però letal… No la mosseguis o perdràs el paradís de la teua vida real, imperfecta como totes, però autèntica i satisfactòria…
Potser té raó l’Eduard i cal fugir de la nostàlgia (dic potser), però deixant un raconet ‘sa’ per l’enyor. És bo, molt bo i no fa mal.
Anim, molts anims, saps que encara que estas lluny la teua terra t’enyora i la teua gent t’enyora encara més. Una abraçada molt forta.
l’art de la llunyania forma part de l’art de viure, n’hi ha de totes menes … la geogràfica pot ésser la més suportable. Avui és tan sols nostàlgia que t’amara, el sol de demà la dissiparà … Aprendre, conèixer, créixer és un regal extraordinari, cal gaudir-ne. Una abraçada.
… d’eixe art el resultat més imprevist i astorador alhora siga quan no és el pas del temps sinó com és de sobtada la troballa allò que provoca la melangia més forta. Potser siga aleshores que cal preguntar-se per la substància real de la melangia. Les respostes, en la meua experiència, en són diverses.
«Canción mixteca» havia de ser. Ai, Senyor, Senyor…