Intrascendència

Supose que li passa a tothom, n’hi ha textos que voldria haver escrit jo i que em fan envejar (cordialment) l’autor.
Dissabte passat (dia perfecte a València, el sol que em rep i em somriu, cerveseta al Lisboa, arròs melós amb peix d’eixos que es recorden, copeta al Negrito, passejada pel Carme i conversa d’hores amb una de les persones amb qui més m’agrada conversar hores -i després 0-2, clar), no recorde ara si amb la misteleta de després de l’arròs o al Negrito amb nous alcohols, Ferran Archilés em va autoritzar a publicar un text seu ací.
El text fa part d’un recull que amb el títol Cinc futurs, cinc passats (fragments d’un dietari) va publicar al llibre Castelló segle XXI, ficcions i prediccions i el títol és Intranscendència:

No sé quantes vegades va estar Josep Pla a Castelló. Pel que diu a la seua obra, sembla que dues vegades. La darrera, ja avançada la dècada dels setantes i ell ben gran, l’únic adjectiu que gasta per a definir la capital de la Plana és “intranscendent”. La primera vegada que hi va estar era allà pels anys cinquanta i li dedica, però, molt més d’espai i atenció. Li va agradar Castelló, en concret el Casino Antic on va arribar a un hora relativament intempestiva per a demanar que li feren una paella. No li la van fer, però sí un arròs. No importa, a Pla li agradava molt la paella però no menjava res. Això sí, després podia dedicar tot un volum de la seua obra completa a descriure amb precisió literalment increïble totes les sensacions produïdes per uns plats que no havia menjat, per uns paisatges que a penes si havia vist.
A Pla, Castelló li va semblar en aquell moment una ciutat ben agradable. Provinciana, que era una cosa que per a l’escriptor ampordanès, era tot un grau de civilització. Diu que li faltava una catedral (aleshores no passàvem de tindre una arxiprestal, i encara en ruïnes), perquè una ciutat de províncies com cal n’havia de tindre una. I més valdrà no preguntar, perquè així és com les lleis immutables de l’univers planià s’enunciaven.
Jo crec que, a diferència dels anys setanta, el que deguè agradar a Pla de Castelló va ser que encara no s’havia convertit en el monstre pròsper de després. Eixa ciutat destruïda, amb la catàstrofe còsmica que va ser el “desarrollismo”. Castelló, per a Pla, era una ciutat enganxada a un casino i una tertúlia de taronjaires queixant-se del temps. Tot ben normal i natural. Tot molt provincià, gens pretensiós, lleument infeliç.
Sembla que, en definitiva, aquell arròs del Casino no estava massa aconseguit. Llàstima, perquè Castelló va perdre la possibilitat de tindre un lloguet en la història de la literatura.

Per cert, per ací hui també parlen de Pla, de Pla i d’Itàlia.

9 pensaments a “Intrascendència

  1. Jo estava també al Carme passat dissabte. Me hauria agradat compartir amb vosaltres l’arròs, la conversa i el 0-2 (quina merevella de Barça).
    La pròxima volta serà, eh?! 
    Sí que es bonic el text del nostre amic.
    Fins la pròxima visita a València.

  2. Pla tenia raó, només que ara potser és pitjor: una ciutat desengaxada (de tot) i sense tertúlies, ni de vora sèquia. Potser això prompte canviarà; hi ha moviments (analògics). Te’n puc parlar, però no sé si des de Roma et farà goig sumar-te…

Respon a paqui Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *