viatge

Tal dia com hui, fa molts, molts anys (més de 700), exactament el 7 d’abril de 1300 va començar un dels viatges més meravellosos que ens ha regalat la literatura. El viatge va durar una setmana, en la qual Dante Alighieri va visitar i ens va narrar el seu periple pels tres regnes de l’altre món, acompanyat i guiat per Virgili i, al final, també per l’estimada Beatriu. Un viatge on el poeta ens mostra, en paraules de J.F. Mira, “L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls“.

Tenim molta sort, en català disposem de tres versions, la primera (la primera traducció en absolut de la Commedia) d’Albert Febrer, de 1429. Entre el 1935 i el 36 Josep Maria de Sagarra la va tornar a traduir i, la darrera versió, la de Joan Francesc Mira, en vers lliure i amb una mestria i un amor per l’obra i per la llengua que en fan una meravella a l’abast de tots nosaltres, si no la teniu, compreu-la.

No me’n vull estar de tornar a penjar la lectura del cinquè cant de l’Infern que va fer Benigni en una nit memorable.

Ací la lectura de Benigni, ací la traducció de Mira, ací la de Sagarra, ací la de Febrer i ací l’original de Dante. Bon viatge.

11 pensaments a “viatge

  1. En el llibre ‘Descripció del món’ (llibre de les merevelles) de Marco Polo, traducció de Manuel Forcano i Pròleg i Epíleg de Francesco Ardolino, aquest últim en el Pròleg escriu : ” Le divisement dou monde”; divisement, això és descripció i també disposició, o fins i tot mesura, fa referència a una actitud interpretativa visual de caire més aviat neutral en què no hi ha presència explícita del valor exemplar que poden tenir els mirabilia.
    Fem una pausa per circumscriure aquest darrer concepte i dirigim l’esguard cap a l’obra d’un contemporani de Marco, Dante Alighieri. No insistirem en les coincidències històriques (una distància si fa no fa de set anys), entre la Descripció del Món i la Vida nova, ni ens dedicarem a subratllar les semblances que tots dos textos tenen com innovadors d’un gènere literari en prosa (un prosimetron en el cas de Dante), sinó que ens adreçarem tot seguit a la Comèdia. Al primer cant del Paradís, Dante, que es trobava a l’Edèn, ubicat al cim del mont del Purgatori, puja cap al cel acompanyat per Beatriu. El moment de l’ascensió, però no pot ser relatat pel poeta. Vegem quines són les seves dificultats en la versió catalana de J.F. Mira:
    Vaig ser al cel que en rep la llum més forta,
    i vaig veure coses que no podría
    ni sabría dir qui ha baixat d’allà;
    perquè, acostant-se més al seu desig,
    l’intel.lecte nostre van tan profund
    que la memòria ja no el pot seguir.         Par., I, 4-9 

    He començat tot just a llegir el llibre de Marco Polo, el seu viatge i em trobo amb un Pròleg, una part del qual m’ha agradat d’enviarte’l. Són dos viatges molt diferents ….. No ho sé, crec que per a mí em serà difícil llegir a Dante; la meva capacitat no arriba tan lluny, però res és impossible ….

  2. Finalment, ja fa uns quants anys, vaig decidir-me a emprendre-la, gràcies a Joan F. Mira. Després l’he llegit alguna vegada més, sobretot l’infern, que sempre és més “agraït”. 🙂 És “llibre d’illa deserta”, gràcies per les versions 🙂

  3. Jo, havent passat per passatges de Febrer i Segarra, i havent fracassat amb l’original italià, vaig acabar llegit la traducció versificada en castellà d’Ángel Crespo, que vaig trobar prou reeixida. Encara en recordo de memòria algún fragment, com aquell que diu “Si yo tuviese rimas berroqueñas, y ásperas cual merece el triste huraco que es apoyo del restos de las peñas, más jugo sacaria del que saco a mi concepto.”
    Això de Mira ja ens ho has recomanat, però he de confessar que segueixo sent una mica refractari a llegir el Dant sense rima, encara que no sigui exactament la seva…

  4. Efemèride impressionant, 700 anys i encara emociona i mostra racons essencials de l’ànima humana… aquest bocí del cant V en que els amants es beuen el seny i per a ells el llegir ja no té lloc ( no va endavant) és deliciós. Jo tenc l’edició il·lustrada per en Miquel Barceló ( tres toms a Cercle de Lectors 2002 ) amb la traducció de Josep M. de Sagarra del 1955 i actualitzada el 2000   a Quaderns Crema. Vosaltres ja la veiéreu quan vinguéreu. També la recomano, és una edició excel·lent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *